Pàgines

divendres, 9 de juliol del 2010

Fent safareig literari

  Sir Lawrence Alma-Tadema, "94 graus a l'ombra" (1876)
Ara no sé si la recomanació provingué d'Espai de Llibres o dels amics de “De casa al club”; però a causa seva m’he llegit el llibre de Javier Marías “Vidas escritas” (Alfaguara 1992, edició ampliada del 2000), un recull d’articles sobre escriptors apareguts inicialment a la revista “Claves de razón práctica”. Es tracta de biografies breus i molt amenes que es llegeixen a la manera de relats. Eviten en general les valoracions literàries i es centren, sobretot, en allò més anecdòtic i peculiar que pot ajudar a il·luminar el tipus de persona que hi havia darrera de cada escriptor. Tots ells són grans autors, ja morts, i de llengües no hispanes (sembla que Marías està una mica ofès, perquè els seus conterranis el consideren un escriptor “anglès”).

Com es diu en el pròleg, s’evita l’hagiografia i la solemnitat; el que predomina és una barreja “de afecto y guasa”, excepte en els casos de Joyce, Mann i Mishima pels quals Marías confessa no sentir gaire afecte, tots tres precisament autors molt conscients de la seva importància literària.

Una part bastant respectada de la crítica opina que és innecessari i fins i tot contraproduent conèixer la biografia dels artistes, que les seves obres han de parlar per elles mateixes, sense intermediaris. Com a teoria sona convincent i certament no s’hauria de valorar una obra d’art per la biografia que hi ha al darrera. Tot i això, el fet de conèixer les circumstàncies en les quals foren creades i la mena de bèstia que les va crear, pot aportar una nova perspectiva, potser clarificadora, en la percepció final.

I si no és així, tant se val, confessem-ho: ens agrada d’allò més tafanejar en la vida dels altres, especialment si son famosos.

Alguns retrats del llibre ens mostren que els autors poden ser persones de tracte molt agradable, especialment si no es pertany a la seva família, com són els casos d’Oscar Wilde o el gran Laurence Sterne, o amb neurosis suportables i civilitzades com les de Lampedusa i Henry James. Però, en general, sembla que l’exercici de l’escriptura provoca comportaments d’aquells que és millor contemplar a distància (“la posteridad cuenta siempre con la ventaja de disfrutar de las obras de los escritores sin el incordio de padecerlos a ellos”). Si gent com Kypling o Djuna Barnes podien ser difícils, Malcolm Lowry i especialment Arthur Rimbaud són descrits com per fugir cames ajudeu-me.

A l’edició ampliada s’hi ha afegit 5 retrats d’escriptores que, amb l’excepció de la gran Emily Bronte, no es pot dir que siguin especialment distingides, però que tingueren vides dignes d’una novel·la. Per acabar, a l’apartat “Vidas perfectas” Marías, que és col·leccionista de fotos d’escriptors, comenta els pensaments que li desvetllen els retrats d’alguns dels seus autors favorits. Res, una delícia de llibre, escrit amb solvent elegància, adequat per a qualsevol lletraferit en hora d’esbarjo.

30 comentaris:

  1. A mi quan algú em parla de manera hagiogràfica d'un escriptor, un pintor... o una persona normal sempre penso en el què deu opinar la família, els veïns, els amics...

    L'experiència demostra que als ulls dels altres, una vegada ens treiem la màscara pública, podem ser bastant menyspreables!

    ResponElimina
  2. Sembla interessant el llibre, me l'apunto. No se qui deia que no hi ha com conèixer personalment aquell a qui admires com per deixar d'admirar-lo. Em penso que jo tinc tendència a ser més indulgent amb els comportamets dels "genis" que amb els de la gent "normal", però no sé si això li passa gaire gent.

    ResponElimina
  3. A les perruqueries podrien tenir aquest llibre. De sobte m'he imaginat passant una bona estona llegint-lo mentre em posaven els rulos

    ResponElimina
  4. Una bona part de la crítica contemporània prova de parlar d'obres i no de a vida dels autors, o prescindint-ne al màxim. A mi em sembla que ajuda molt més a comprendre les obres. Al MOMA fa un temps exposen els quadres sense títol ni any en què es va fer, perquè es van adonar que el públic mirava molt el cartellet i molt poc el quadre.

    ResponElimina
  5. No sempre, Galderich, no sempre. Espero que també hi hagi alguna bellíssima persona.

    ResponElimina
  6. Òscar, no et sé dir dels altres, però jo amb els "genis" sóc encara més exigent; no els hi perdono ni una.

    ResponElimina
  7. Marta, la idea no és gens desencertada. No sé perquè el fet que t'arreglin el cabell va tradicionalment lligat a lectures de mínim contingut intelectual.

    ResponElimina
  8. Lluís, m'has fet pensar en aquella novel·la que la Doris Lessing presentà sota seudònim a diverses editorials i totes li rebutjaren.

    ResponElimina
  9. Per més que ens vulguem fer els intel·lectuals, som tafaners de mena. Jo penso que coneixer les vides dels autors pot ser una arma de doble tall. D'una banda el pot ajudar a coneixer millor les circumstàncies de l'obra. De l'altra et pot condicionar. De vegades es fa difícil poder llegir una novel·la sense condicionants quan l'escriptor de carn i os té aspectes que et provoquen antipatia o altres sentiments negatius. A mi conèixer Porcel personalment em va impedir durant temps poder llegir la seva obra i, quan per fi vaig intentar-ho, em va passar un fenòmen curiós. Al final vaig poder superar-ho.

    Ara llegeixo el comentari del Lluís i em sembla ambigu: sembla que vulgui dir que conèixer la vida ajuda a comprendre l'obra però alhora sembla dir el contrari.

    ResponElimina
  10. Eulàlia, em sembla que el Lluís aposta per desconèixer l'autor. El cas que tu cites és més especial i compromès; per fortuna, la majoria d'autors que llegim no els coneixem en carn i ossos. I, per descomptat, no em penso privar de saber més tafaneries sobre escriptors.

    ResponElimina
  11. Sí, sí: jo aposto per desconèixer l'autor i fins i tot l'època i tot el context.
    Una altra cosa és que un dia llegeixis un text sobre tafaneries, que pot ser molt divertit. Sentint-ho molt, crec que conèixer la psicologia de l'autor no aporta res.

    ResponElimina
  12. a diferència del Lluís penso que conèixer o no l'autor de l'obra et permet llegir en diferents plans. quan no el coneixes l'obra et pertany absolutament, quan el coneixes passa a formar part d'un altre context i la pots llegir condicionant-la a allò que saps de qui l'ha escrit. no és un mal exercici, a mi m'agrada fer-lo. això si, requereix llegir una obra més d'una vegada, però total, d'aquí al final no tenim gran cosa més a fer ;)

    ResponElimina
  13. Gràcies per l'aclariment...
    La veritat és que en general m'he preocupat poc per llegir la vida i miracles dels autors. I aquesta experiència amb en Porcel més aviat m'hi predisposa en contra. Ho aclareixo perquè crec que jo també he estat ambigua en el meu comentari.

    ResponElimina
  14. Jo, Clídice, fins ara no m'informava dels autors dels llibres que llegeixo; però des que escric el bloc, com a mínim faig una ullada a la wikipedia i similars per contextualitzar. De totes maneres no tinc regla fixa.

    ResponElimina
  15. Eulàlia, el problema amb alguns autors contemporanis és que són figures públiques i és difícil no saber de la seva vida. Tu vas treballar amb en Porcel, però les seves escaramusses polítiques eren conegudes de tothom i és inevitable tenir-les presents en llegir-lo.

    ResponElimina
  16. Allau, tens raó. En els temps actuals en què hi ha sobreinformació de tota mena, resulta difícil abstreure's de la vida dels autors.

    ResponElimina
  17. Perdona que me desvíe del tema, pero me encanta el cuadro con el que has elegido ilustrar la entrada de hoy. ¡No hay nada que más me apetezca, en estos momentos, que tumbarme a la sombra con un buen libro!

    ResponElimina
  18. Docs jo penso que qualsevol obra que vulgui transcendir els límits purament comercials reflexa d’una manera o altra la vida de l’autor.
    I no, no tothom és tafaner de mena, suposo que deu ser un argument que es fa servir per alliberar-se del sentiment de culpa.
    El quadre és molt maco (no sé pequè, suposo que per la composició) em fa pensar amb l'obra mestra de Andrew Wyeth Cristina y el mon....o alguna cosa així...

    ResponElimina
  19. Apart de motius més literaris, reconec que en tinc un que m'aconsella no saber gran cosa de l'autor: normalment és un tipus vulgar i decebedor. Aquesta possibilitat és un tema literari en sí, explotat per alguns autors que al seu torn, també eren decebedors.

    ResponElimina
  20. Sufur, no tengo mucho mérito: es el mismo cuadro que ilustra la portada de mi edición del libro de Marías.

    ResponElimina
  21. M'ha cridat l'atenció que, ni en l'apunt de l'Allau ni en els comentaris, no es fa esment de que quan llegim la crítica o la biografia d'un autor no estem "coneixent" l'autor, sinó tan sols com el crític o el biògraf l'han vist. Fet i fet, potser aquí rau el morb o la tafaneria, no tant en saber com era Mann, posem per cas, sinó com uns i altres el van veure i el van jutjar. Ja em perdonareu la digressió, però es que sento una certa atracció cap el punt de vista relativista de les coses. I sí, jo dec ser molt tafaner, perquè m'encanta saber tot el que puc de l'autor i de les circumstàncies de l'obra; soc un amant de les edicions anotades. En resum, que me'l apunto.

    ResponElimina
  22. Sí, Robert, però aquest "d'una manera o altra" dóna peu a possibilitats molt diverses. I calculo que els que no són tafaners deuen de ser un 5% de la població.

    ResponElimina
  23. No gosaria generalitzar, Lluís, suposo que el percentatge de tipus vulgars i decebedors no deu ser gaire diferent del d'altres professions.

    ResponElimina
  24. Home, Brian, no veig altra manera d'escriure d'una persona. La majoria de biògrafs parlen d'una persona morta i es basen necessàriament en els testimonis de terceres persones o en el que va deixar escrit el difunt (per la posteritat o per la intimitat). Precisament en el cas de Mann, Marías parla dels seus diaris que no permeté que es fessin públics fins molt després de la seva mort i on es revelava la seva fascinació pels homes joves. Ho hem de prendre com un testimoni de primera mà o és una impostura més del literat?

    ResponElimina
  25. Veig que tu no fas vacances! Ara que feia dies que no consultava el Google Lector he vist que ets el que més treballa... Em sembla que llegiré de mica en mica els teus posts endarrerits.
    Salut!
    Som una ració!

    ResponElimina
  26. Lespiell, jo no faig vacances ni quan faig vacances (de moment, encara no en tinc). Pren-t'ho amb calma que darrerament sóc una mica espès. Salut!

    ResponElimina
  27. Ai, ai, que sempre que dono fe relativista he de sortit corrents a matisar :) És clar que existeix l'estudi rigorós, però m'ha semblat que més aviat parlàvem de l'anècdota i la crònica menor. Deixem il·lustrar-ho amb un exemple. Llegia l'altre dia la opinió de Italo Calvino sobre la introducció de Chesterton a Our mutual friend:

    «Aunque Chesterton fue quien mejor reivindicó la grandeza literaria de Dickens (...) me parece que su ensayo sobre Our mutual friend revela un fondo de condescendencia paternalista del literato refinado hacia el novelista popular».

    Si Calvino està en el cert, Chesterton mirava amb prejudicis a Dickens; si no ho està, és ell que mira amb prejudicis a Chesterton... En qualsevol cas és fa difícil parlar opinions objectives quan un escriptor jutja a un altre. Només volia dir això.

    ResponElimina
  28. Segurament tots dos, Calvino i Chesterton, tenien els seus prejudicis i qui no? Queda alguna mirada innocent? Certament no la de gent del calibre de Chesterton i Calvino.

    ResponElimina
  29. Sovint faig servir l'exemple de LF.Celine: un escriptor que era una mala bestia i que escribia de p...mare. Sovint es pot fer abstracció del que sabem de la persona ? Per sort moltes vegades no en sabem res -o el que ens han dit- de l'autor.
    Salut.

    ResponElimina
  30. Alberich, casos com el de Celine demostren que l'excel·lència literaria no té res a veure amb la personal. Jo procuro saber el més possible i no deixar-me guiar pels prejudicis. Difícil, ja ho sé!

    ResponElimina