Final de joc

Amb la febre de seqüeles innecessàries que assola Hollywood és raonable témer el pitjor de qualsevol títol de pel·lícula recent que vagi seguit d’un numeral; però com que tota regla té la seva excepció, aquesta hauria de ser sense dubte “Toy Story 3”, una mostra més (i van…) que Pixar difícilment s’equivoca mai.

Encara que sembli que va ser ahir, des de 1999 no havíem tingut notícies de Woody, Buzz i la resta de joguines, i en aquest temps Pixar ha madurat enormement tant la seva tècnica com els seus guions. Malgrat això s’ha tingut el bon criteri de respectar l’estètica original per aconseguir que des del primer moment percebem la continuïtat amb els títols precedents. El grup de joguines dels dos primers lliuraments ha perdut alguns dels seus membres per potenciar les relacions entre els supervivents (no patiu, no hi falta cap dels vells favorits), el que em sembla una bona maniobra de guió.

El nucli dur

El film comença amb una espectacular seqüència d’acció amb bandits que assalten un tren, cowboys als rescat… i també alienígenes… i dinosaures. A continuació entrem en matèria. Andy, a qui havíem conegut de nen, és a punt de marxar a estudiar a la universitat i la seva mare li planteja què cal fer amb totes les seves velles joguines. Andy, com a bon adolescent, vol deixar enrere el nen que fou, però encara sent afecte pels seus companys de jocs. I mentre Andy dubta, les joguines es plantegen el seu lloc en el món (sí, en el fons és una pel·lícula MOLT seriosa). A través d’una sèrie d’equívocs, el grup acaba a una guarderia que, d’entrada, sembla el paradís ideal, on una munió sempre renovada d’infants garanteixen que els companys de joc no s’exhauriran mai. Apareixen també noves joguines que els donen una cordial benvinguda. Però les coses no són tan boniques com aparenten (només us diré que a partir d’ara no mirareu mai més l’ós de Mimosín amb tanta simpatia).

La fuga de la guarderia centra el cos de la trama amb les seva esperada barreja de comèdia i acció. El públic adult apreciarà, entre molts altres detalls, la paròdia dels films de presons i una versió de “Missió Impossible” molt més respectuosa amb l’original televisiu que la franquícia protagonitzada per Tom Cruise. El públic gai, mentrestant, es quedarà amb l'hilarant personatge de Ken i el seu fastuós vestuari, digne d'Imelda Marcos.

Encantadors (o no?)

Davant els darrers films de Pixar, sempre em pregunto com els rebran els espectadors més petits. Aparentment se’ls empassen d’allò més bé, malgrat els complexos conflictes que plantegen i alguns tocs veritablement sinistres. Finalment, entre carreres, gags i trompades s’arriba a un clímax emocionant, d’aquells de vida o mort, i els de Pixar fan de nou el miracle i ens fan caure la llagrimeta davant de la humanitat (sí, humanitat) d’aquest aplec de ninots de plàstic. Encara se’ns reserven algunes emocions més, per concloure la pel·lícula d’una forma tan satisfactòria que no deixa cap dubte: l’arc dramàtic de la trilogia s’ha completat a la perfecció. Confio en el bon criteri de Pixar per no fer cap seqüela: tal com ho han deixat, només els “Padrins” de Coppola els podrien fer ombra. I encara!

 Un espectacular cameo, el podeu descobrir?

[Una inevitable nota final. Tot i no voler-ho, vam acabar veient la versió en 3D per motius de força major. Vaig trobar els efectes tridimensionals més discrets, és a dir menys marejants i més realistes que a “Avatar”; però em continua molestant haver de pagar més per carregar unes ulleres feixugues i incòmodes durant tota la projecció que, a més, enfosqueixen la vivacitat cromàtica de l’original. És això el que ens espera en el futur?]