De bèsties i simis

“Planet of the apes”, la pel·lícula de Franklin J. Schaffner —des de la seva estrena el 1968, un clàssic immediat del gènere fantàstic— compta amb la rara distinció d’haver donat lloc a 4 seqüeles fílmiques, dues sèries de televisió i un “remake” l’any 2001, considerat unànimement el punt més baix de la carrera de Tim Burton. L’estrena aquest agost de “Rise of the Planet of the Apes” anuncia un reinici de la sèrie des dels seus orígens, una altra maniobra poc imaginativa del Hollywood actual, que aprofita el dèficit d’atenció dels espectadors per explicar-nos una vegada i una altra la mateixa història, amanida això sí amb els darrers avenços tècnics. En aquest cas, ens estalvien el que jo pensava ineludible 3D, detall que els agraeixo i que em predisposa favorablement a una pel·lícula que sobre el paper no prometia gaire.

A l’inici la història gira entorn d’un científic (James Franco) que està investigant una cura contra l’Alzheimer a uns laboratoris de San Francisco. Tot experimentant amb ximpanzés, descobreix una nova substància que fa augmentar exponencialment la intel·ligència dels simis. Per camins que no em molestaré a explicar acabarà adoptant un nadó ximpanzé que ha heretat genèticament la intel·ligència de la seva mare. César, com bategen el simi, esdevindrà aviat un membre de la família i la seva condició de superdotat suposarà un problema relliscós: no és exactament una mascota, però tampoc té cabuda a la societat humana. Aviat sorgiran els conflictes i César haurà de ser reclòs en una institució per a grans simis on el ximpanzé savi començarà a conrear la seva rebel·lió.

Com a sub-trama d’interès humà, resulta que el pare del protagonista (John Lithgow) pateix Alzheimer i el fill no dubta a injectar-li el sèrum miraculós. D’entrada obté resultats espectaculars; però amb el temps, es desenvolupen anticossos i la malaltia torna amb més força. Tota aquesta part, francament, no és gaire interessant; de fet, tot el que els passa als humans a aquesta pel·lícula sembla formulaic, inversemblant i despatxat de forma displicent. És un problema habitual a tots els mites d’origen, cal arribar a un punt prèviament conegut per l’espectador i és millor no gastar gaires subtileses, que el públic és impacient. Per això hi ha flagrants improbabilitats de guió i un funcionament de la investigació científica que, espero, no tingui res a veure amb la realitat. James Franco i la seva xicota veterinària (Freida Pinto) posen les seves cares boniques i poca cosa més. El veterà Lithgow és l’únic que pot desvetllar una certa simpatia, tot i que no deixa de ser una nota al peu de la trama. Segurament ja està bé que sigui així: una de les premisses d’aquesta franquícia és que els humans no tenim remei. Passem doncs als simis, que és on la pel·lícula realment brilla.

Fins ara a totes les pel·lícules de la sèrie els simis titulars havien estat interpretats per humans disfressats, el que els conferia una aparença inquietant que no els feia assemblar-se a cap espècie coneguda. A “Rise of the Planet of the Apes”es treu profit de les imatges generades per ordinador a partir del moviment d’actors analògics. Així els ximpanzés, goril·les i l'orangutan que veiem en pantalla són completament virtuals, però responen en el cas dels simis més rellevants als gestos i expressions d’un actor de carn i ossos. L’efecte aconseguit és sempre admirable i en el cas de César, magistral. Ell és, de fet, el punt de vista moral de la pel·lícula i el que s’ha d’encarregar de dibuixar una evolució psicològica més complexa. I a més, sense proferir una sola paraula (o gairebé). Andy Serkis, que ja havia estat Gollum a “El Senyor dels Anells” i el King-Kong de Peter Jackson (i serà aviat l’Haddock de Spielberg) fa un treball mereixedor d’Òscar, encara que sigui en una categoria per ara inexistent.

Rupert Wyatt, el director, demostra una gran destresa en les seqüències d’acció-drama que concerneixen als simis, tant als inicis de la revolta, que constitueixen una bona variant del gènere de presons, com al clímax final sobre el Golden Gate Bridge. A més, què belles són les imatges dels simis en moviment!, veritables coreografies sobre el paisatge.

Amb 105 minuts de durada, un prodigi de brevetat per aquest tipus de pel·lícules de gran espectacle, “Rise of the Planet of the Apes” sap cap a on vol anar i ho fa sense perdre el temps, sense dilacions ni enganys a l’espectador amb inacabables finals falsos. Segurament desequilibrada, amb una segona part molt millor que la primera (el que és indubtablement un avantatge), la pel·lícula és molt entretinguda i convida a alguna reflexió ètica sobre la nostra relació amb altres espècies. Recomanable.