Disseny argentí

 

Tot veient “El hombre de al lado” de Mariano Cohn i Gastón Duprat, recordava la recent “Un cuento chino”, ja que totes dues són argentines, presenten una situació única durant tot el seu metratge i fan un retrat complet del personatge protagonista. Malauradament aquí s’acaben les similituds.

Leonardo (Rafael Spregelburd) és un reputat dissenyador que ocupa amb la seva família la Casa Curutchet, l’única obra de Le Corbusier existent a Sudamèrica. El seu veí Víctor (Daniel Aráoz) decideix un bon dia obrir una finestra a la paret mitjancera que  separa les dues cases, tot al·legant que necessita més llum i com que Leonardo és un exquisit i Víctor és un vulgar venedor de cotxes usats, el conflicte queda servit.

Aquesta història, sense més, ni que estigués ben explicada no donaria per omplir un llargmetratge, de manera que els realitzadors allarguen l’anècdota amb plans capriciosos i suposadament “moderns” (visions subjectives, a través d’una càmera de vídeo, enregistrament d’un programa de televisió, navegació per una pàgina web…) En bona lògica el guió hauria de permetre el que s’anomena un “duel” d’actors, però el guionista Andrés Duprat decideix adoptar el punt de vista de Leonardo, mentre que Víctor roman gran part del temps invisible, encara que ben audible.

I aquí rau el gran problema del film, perquè aquest Leonardo és un cretí de primera categoria: esnob, elitista, prepotent, capaç d’humiliar als seus estudiants i d’assetjar a les seves estudiantes. Contemplar aquesta bírria d’home durant 103 minuts és un veritable calvari i m’ha fet pensar que aquesta munió de defectes, si es congreguen en un argentí de La Plata, constitueixen el súmmum del cretinisme. Que aquest home tingui muller i filla i que aquestes estiguin a la seva alçada, no ajuda gaire a fer la cosa més passadora.

L’oportunitat de veure un autèntic interior de Le Corbusier en funcionament pot ser un al·licient per arquitectes i decoradors d’interiors; però jo només pensava en la feinada que tindria la minyona per netejar tant de vidre. La pel·lícula, que m’ha semblat a més, mal explicada i sense grapa, un cop exposat el plantejament inicial, ha rebut tanmateix un gavadal de premis al seu país d’origen, una candidatura al Goya i el premi del públic al festival de cinema llatino-americà de Lleida. Fa més d’un mes i mig que corre pels cinemes de Barcelona. Hi ha coses que no entenc.