E.T. perd la paciència

Per a bé o per a mal, la irrupció de Steven Spielberg a la dècada dels 70 canvià per sempre el panorama del cinema comercial. Entre els seus deixebles avantatjats ocupa un lloc ben especial J.J. Abrams —director de “Missió: Impossible 3”, l’últim “Star Trek” i responsable de la sèrie “Lost”, entre moltes altres coses— qui en la seva jovenesa ja es va ocupar de restaurar les pel·lícules en súper 8 del seu mentor. Ara Spielberg li retorna el servei, coproduint “Super 8” el darrer film d’Abrams, i el seu nom figura a tot arreu de forma tan prominent que hom pot arribar a pensar que és ell qui firma la pel·lícula.

“Super 8” és un homenatge a l’obra del Mestre i en especial a la seva producció dels anys 70 i principis dels 80, quan Spielberg encara s’adscrivia a estrictes paràmetres genèrics. Bé, més que un homenatge, es podria dir que és una paràfrasi posada al dia.

L’acció té lloc als endreçats suburbis d’un poblet industrial i prototípic del Middle West. Els protagonistes són una colla de preadolescents embarcats durant les vacances en la filmació d’un curt de zombis en Super 8. Durant un rodatge nocturn presencien el descarrilament d’un tren i entreveuen com una criatura misteriosa escapa de la ferralla. A partir d’aquí comencen a succeir-se els fenòmens estranys: fugen els gossos del poble, desapareixen els motors d’alguns cotxes, hi ha apagades de llum i es volatilitzen el xèrif local i una senyora amb rulons. La premissa, ho confesso, és tan intrigant que em vaig fer creus sobre com la podrien resoldre satisfactòriament…

És cert que la pel·lícula funciona prou bé mentre ens trobem a l’àmbit més costumista. Els joves actors estan molt ajustats als seus papers, especialment el debutant Joel Courtney (virtual protagonista) i la més bregada Elle Fanning, com a objecte de desig precoç. Però tot el seu bon treball i la seva elaboració de personatges creïbles queda eclipsat així que apareix la prescriptiva cascada d’efectes especials.

Abrams reprodueix les figures d’estil de Spielberg, però les corregeix i les augmenta. És sabut que a Spielberg li agrada aquest efecte anomenat “lens flare”, en el qual el reflex d’una llum reverbera sobre la lent de la càmera i dissemina figures geomètriques per tota la imatge. Abrams, converteix aquesta dèria en una veritable mania que acaba omplint la pantalla de noses visuals. Si no m’he explicat prou bé, adjunto una imatge de mostra (no extreta de la pel·lícula).

On queda el “dictum” de Van der Rohe segons el qual “menys és més”? Aquí, més pretén ser sempre més. Si el conflicte paterno-filial és clau a la producció spielbergiana, a “Super 8” no en tenim un sinó dos exemples. Igual que a “Jaws”, el monstre a penes el veiem, només l’intuim durant gran part del metratge; però, quan es fa visible, resulta decepcionant.

L’escena del descarrilament és tan apocalíptica i excessiva que no he sabut trobar cap referent similar a l’obra del “cappo” d’Amblin. Però la intervenció de l’exèrcit sí que té el seu correlat a “E.T” i aquí, a “Super 8”, es desplega amb una manca de subtilesa i un colossalisme que ni la guerra de l’Iraq.

Quan arriba el clímax, el director-guionista no sap a quina carta quedar-se. La “presència anòmala” és una silueta assassina (“Jaws”) o una ànima essencialment bona (“E.T.”)? Acudir “in extremis” a la tendresa del monstre (i passar per alt les seves víctimes anteriors) sembla una sortida desesperada que no hi ha manera d’empassar-se. De tot això en resulten alguns dels moments més grinyolants de la pel·lícula amb pretensions de catarsi ridículament sentimental, però amb un acompanyament musical de Michael Giacchino, que copia John Williams a la perfecció.

Potser recomanable pels nascuts a la dècada dels 60 predisposats a afavorir la nostàlgia i l’espectacle, sobre la subtilesa i el bon sentit. I, per descomptat, el millor de tot és el curt de zombies resultant que filmen els protagonistes i que ens és mostrat durant els crèdits finals.