Retrat del científic com a mala persona

Imatge vista aquí

Poques carreres literàries recents em semblen tan consistentment perfectes com la d’Ian McEwan (sí, ja sé que Salvador Macip el detesta). La successió d’“Expiació”, “Dissabte” i “A la platja de Chesil”, sent ben diferents en estructura i en abast temàtic, m’ha proporcionat molts dels millors plaers lectors dels últims anys.

La seva darrera novel·la “Solar” del 2010 (publicada aquí per Empúries i Anagrama) sorprèn pel seu to declaradament humorístic, un registre que McEwan no havia tocat fins el moment. “Solar” s’ocupa del físic Michael Beard, premi Nobel precoç, qui ben entrada la cinquantena viu de les rendes d’una xamba prematura, fent conferències, presidint comitès i actuant com a mascaró de proa d’institucions estatals. Beard és un ésser amoral, predatori i amb un apetit il·limitat per la beguda, el menjar i les dones (no sabria dir en quin ordre). A l’inici de la novel·la el trobem en una circumstància ben inusual per a ell: la seva cinquena esposa l’està enganyant amb el lampista, quan el paper de l’adúlter havia de ser exclusivament seu. La novel·la, articulada en tres temps i tres espais que van des de l’Àrtic fins al desert de Nou Mèxic, mostra la progressiva davallada als inferns d’aquest científic que s’apropiarà sense cap escrúpol de les idees d’altri, potser per reviscolar a les acaballes una carrera professional massa temps adormida.

Tot i que la catàstrofe final, càncer inclòs, sigui anunciada, el llibre conté grans moments d’humor físic, com per exemple les conseqüències de pixar en climes freds, i en general indueix a un somriure permanent més que a una riallada, efecte ben propi de l’humor anglès. McEwan se’ns presenta tan prolix i ben documentat com acostuma a fer-ho. Cola sàtires punyents sobre la competitivitat sense escrúpols que dominen alguns ambients acadèmics, sobre la visió quasi-religiosa dels creients en l’escalfament global i els pensadors relativistes, que consideren el mètode científic un “sistema de creences” tan vàlid com la religió, el feng-shui o el feminisme.

Observo que a alguns lectors de “Solar” els molesta haver de seguir les peripècies d’un personatge tan menyspreable. No m’ha passat a mi; he gaudit immensament del llibre, tot i que no em sembla que McEwan jugui aquí a la mateixa lliga que en les seves obres precedents. La comèdia té aquest handicap i ha de practicar-se molt a fons per ser respectada, cosa que l’autor no gosa fer. “Solar” és molt recomanable, però cal llegir-la quan la tríada que he citat al primer paràgraf ja ens sigui familiar.