Baltimore (i 5): de la indiferència al fervor

 

L’estrena de “The Wire”, per dir-ho suau, no fou un èxit de masses. El to, que de vegades semblava més documental que ficció, la parsimònia en la presentació, la seva manca de dramatisme explícit, i la multiplicitat d’històries paral·leles impedí que s’hi enganxés el sector del públic més mandrós. A més, la seva concisió expositiva, que demanava un espectador atent i conscient de tot el que havia succeït anteriorment, impedia que ningú s’hi incorporés a mitja temporada. L’absència de noms coneguts dins de l’elenc i el predominant color negre de la seva epidermis, ben fidel a la demografia de la ciutat, tampoc facilità les coses. El potent dialecte local, que obligà a molts espectadors anglòfons a seguir-la amb subtítols, fou la punyalada definitiva.

Sortosament, HBO creia en la sèrie, o això diu la llegenda, i Simon pogué tirar endavant amb les cinc temporades que havia planejat. No es podria dir que a la seva conclusió hagués esdevingut un èxit d’audiència, però segurament Simon ho considerà com el triomf de la seva vida. Per a ell “The Wire”, més que una sèrie, era una novel·la, i com a tal requeria temps i espai per desplegar-se. La distribució d’un capítol per setmana no li feia cap favor: imaginem llegir “Madame Bovary” només durant una hora les nits del dijous. Algú ha dit, probablement Rodrigo Fresán, que “The Wire” no és una gran sèrie de televisió, sinó una gran sèrie de DVD. Cal visionar-la tota seguida, de cap a peus, sense pauses per no perdre les infinites connexions entre situacions, temes i personatges.

Potser per això la reputació de “The Wire” ha anat augmentant ran de la seva conclusió, quan la totalitat de la sèrie ha estat a l’abast de l’espectador per contemplar-la sense interrupcions. Hom es pregunta si alguns programes de televisió no haurien de fer-se públics tots sencers, encara que duressin 60 hores, per esdevenir clàssics instantanis, cosa que “The Wire” ja ho és.

I és que “The Wire” té un efecte acumulatiu. El segon capítol és millor que el primer, o sembla millor que el primer, per ser justos amb els guionistes. A partir d’aquí l’efecte és puixant. Potser podem jutjar una temporada més fluixa que una altra, però a nivell de capítols no hi ha discussió possible. A mesura que la sèrie avança, tot esdevé més ric, més emocionant i més viscut. Aquest crescendo serà per a mi inoblidable.

I per això mateix, perquè totes les dades són allí i tot està connectat, però potser no ho pots percebre la primera vegada, “The Wire” exigeix un segon visionat, tant per entendre-la millor com per lliurar-se al plaer dels seus grans moments.

El sensacional darrer capítol repeteix escenes del primer de la sèrie amb protagonistes canviats. La vida continua sota els mateixos patrons. No és esperançador, però tampoc és desesperat. La mirada de McNulty es dissol de mica en mica sobre la bona o la mala gent de Baltimore, mentre torna a sonar “Way down in the hole”.

No m’agrada pensar en el concepte “la millor sèrie de televisió”, però tinc clar que “The Wire” pertany al seu Olimp.