Chronic City

Mentre m’arrossegava penosament al llarg de les més de 500 pàgines de “Chronic City”, la darrera novel·la de Jonathan Lethem (Mondadori, 2011), recordava una crítica recent d’Alberto Manguel, on aquest es lamentava de la mediatització que afecta la política de traduccions de les editorials espanyoles (i per extensió mundials), de com gràcies a les arts dels totpoderosos agents literaris americans ens colen com l’últim “nec plus ultra” veritables mediocritats literàries, mentre autors molt més interessants queden inèdits. El bibliòfil argentí citava com a novel·listes que li semblen sobrevalorats Jonathan Franzen i Brett Easton Ellis i fins i tot gosava llençar un dard contra l’intocable David Foster Wallace! Suposo que Jonathan Lethem cabria en el mateix sac.

A alguns ens agrada pensar que tenim un criteri independent i, pel fet de no haver llegit ni “El codi Da Vinci” ni cap volum de la saga Harry Potter, ja ens pensem que ocupem un graó més alt a l’escala evolutiva. No està malament que de tant en tant algú ens abaixi els fums i ens recordi que també la literatura suposadament culta es troba actualment tan supeditada a les lleis del mercat com l’últim best-seller del nefand Ruiz Zafón. Així que, no sé ben bé com, alguna crítica positiva em conduí fins aquest autor de Brooklyn, cultivador d’una barreja de literatura seriosa i gèneres pop, que tants bons resultats havien donat a Michael Chabon o Junot Diaz. En benefici del dubte, potser les seves “Huérfanos de Brooklyn” o “La fortaleza de la soledad” valen realment la pena; però no és el cas de “Chronic city”.

I el llibre, de què va? Chase Insteadman és una ex-estrella infantil de la televisió, que ara viu de les rendes de la reemissió d’antics programes, mentre es deixa complimentar  per la crema de l’Upper East Side de Manhattan. Un dia coneix a l’ex-crític cultural Perkus Tooth i entre ells s’estableix una camaraderia incomprensible, a menys que la justifiquem amb un subtext homoeròtic: Insteadman és una bella perxa sense contingut, mentre que Tooth és un nervi paranoic, ple de teories sobre les matèries més diverses.

Abans de tirar endavant, ja s’haurà observat que els noms dels personatges són ridículament absurds (altres exemples, Oona Laszlo, Sadie Zapping, Laird Noteless, Richard Abneg, Georgina Hawkmanaji, Anne Sprillthmar…) És una manera poc subtil d’informar-nos que ens trobem en un món eminentment literari, dins d’un Manhattan alterat pels vapors de la posmodernitat, però també els de la distopia. Un Manhattan on neva al mes d’agost, on un tigre gegant causa estralls a bodegues i soterranis, on l’aroma de la xocolata s’expandeix com un virus i la boira impenetrable cobreix el sud de l’illa (una referència a l’onze de setembre de 2001, per si algun lector se m’havia despistat).

Continuo amb l’argument, si és que així se’l pot anomenar. Chase i Perkus passen les nits fumant marihuana de disseny, bevent cafè i, en el cas de Perkus, elaborant teories conspiratòries, on s’acumula una allau de referents culturals, des de Mick Jagger fins a Werner Herzog, passant-hi molta estona prop de Marlon Brando. L’acumulació de noms coneguts no s’articula de cap manera: un dels signes, o fal·làcies, de la posmodernitat és que el significat sorgeix de la contraposició de referents aparentment diversos, entre l’alta cultura i els productes de consum. Enmig de la trama apareixen unes peroles meravelloses, increïbles objectes de desig a e-bay, que tots els habitants de Manhattan busquen desesperadament adquirir. Com a McGuffin funciona de forma asmàtica i acaba revelant-se tan virtual com tota la trama del llibre.

Els personatges de noms extravagants, les drogues de disseny, les cites a la cultura pop, on es barregen obres i artistes reals amb altres d’inventats, les realitats paral·leles, la sintaxi recargolada, el vocabulari impossible (les òrbites d’uns ulls s’arriben a qualificar d’escrotals (!)); totes aquestes coses remeten indubtablement al David Foster Wallace de “Infinite jest”. I perquè l’homenatge (o l’apropiació) quedi clar, Lethem ens presenta un camell de marihuana de disseny que s’anomena Foster Watt. O encara més evident, el novel·lista Ralph Warden Meeker, autor d’un totxo de més de 1000 pàgines titulat “Obstinate Dust”.

Em comencen a cansar aquests moderns d’última fornada que troben tresors de saviesa en pel·lícules de marcians de sèrie Z, mentre deconstrueixen semiòticament un Whopper (crec que aquí m’he embolicat). En definitiva, una colla de “pijos” sense ànima ni interès (i ara m’estic referint als personatges de “Chronic City”) que només ens poden oferir menges literàries ja digerides. Ja és ridícul que perdi el temps amb epígons com aquest, quan hauria d’estar ocupant-me de la llargament postergada “Infinite jest”. Prometo que aviat faré el segon intent d’escalada.