Vides encreuades

Kirmen Uribe, escriptor en eusquera que fins al moment s’havia dedicat a la poesia i a la literatura juvenil, publicà la seva esperada primera novel·la el 2008. “Bilbao-New York-Bilbao” (traduïda a 62, Seix Barral i la gallega Xerais) obtingué els premis nacionals de la crítica i de narrativa (no em pregunteu de quines nacions, perquè segurament ens faríem un embolic).

“Bilbao-New York-Bilbao” és una novel·la molt pròpia d’ara mateix, on les informacions s’encreuen i es connecten per les vies més impensades. De fet, no diria que es tracta exactament d’una novel·la, llevat d’un cert embelliment de la peripècia personal de l’autor; però la terminologia dels gèneres és limitada i tampoc no cal inventar noves paraules a cada instant. Uribe intenta explicar la història de tres generacions de la seva família, almenys la que ha pogut documentar a través de testimonis orals i escrits. Una família de pescadors d’Ondàrroa, la seva petita crònica al llarg del segle XX, tot fregant de tant en tant la Història, escrita amb majúscules.

L’arbitrària excusa que lliga el llibre és un viatge aeri de Bilbao a Frankfurt i d’allí a Nova York. Així el text es desplega a tres nivells: els incidents del vol, el relat de vivències personals d’Uribe i la seva família i dades més documentals sobre personatges històrics i geografies relacionades d’alguna forma amb tot l’anterior. Així, són convidats al relat el pintor Aurelio Arteta, l’arquitecte Ricardo Bastida i el polític socialista Indalecio Prieto, igual que es cita l’illot de Rockall, l’illa abandonada de Saint Kilda, els cormorans i el mític Stornoway a les illes Hèbrides Occidentals d’Escòcia. Aquesta barreja de macro i micro-història m’ha fet pensar a la que feia servir el difunt W. G. Sebald en els seus passejos literaris per Europa.

Malauradament desconec l’eusquera i m’he de refiar de les traduccions, però intueixo que ha de ser una llengua menys de matisos que de conceptes sòlids i terrenals. Uribe, que és primer de tot poeta, aconsegueix moments de màgia en contraposar les distintes realitats amb les que juga. Manega bé les anècdotes entranyables i les fa brillar contra el neutre teló de fons d’un e-mail o un article de la Wikipedia. És un procediment agraït i que em remet al món dels blocs. Però darrerament pertot arreu trobo aquestes influències, fins i tot als assaigs de Michel de Montaigne, el veritable inventor de les nostres fràgils escriptures online.

“Bilbao-New York-Bilbao”, molt aconsellable per veure món i també per estar al cas del que s’escriu ara mateix en una llengua propera que, de vegades, sembla que ens quedi molt lluny.