La mort del llop

Sembla que “HHhH” de Laurent Binet ja és un dels èxits de la temporada acabada de començar. Almenys a Seix Barral porten tres edicions en un sol mes i espero que a Edicions de 1984 tampoc li vagi malament. Amb aquest llibre Binet guanyà el Goncourt a la Primera Novel·la l’any 2010, un premi que s’atorga a obra publicada en francès durant els darrers dotze mesos. No sóc de fer gaire cas als premis, però davant de l’entusiasme amb el que Josep va llegir-la, no podia negar-li una oportunitat.

Les inicials críptiques que donen títol al llibre responen a la frase “Himmlers Hirn heißt Heydrich” (“El cervell de Himmler s’anomena Heydrich”), una expressió molt corrent entre els bastidors del poder nazi. Reinhard Heydrich, com a mà dreta de Himmler, fou un dels elements més actius de l’aparell repressor del partit nazi, responsable del protectorat de Bohèmia-Moràvia i un dels artífexs, junt amb Eichmann de la Solució Final, destinada a l’extermini total dels jueus. Si bé cognoms com els de Himmler, Goebbels, Sperr, Rohm, Hess o Eichmann m’eren familiars, no en sabia res d’aquest bona peça, conegut com “la bèstia rossa”, sobrenom que es considerava elogiós en aquells temps desgavellats. Per això m’ha sorprès descobrir que existeix tanta bibliografia, incloent-hi novel·les, pel·lícules i programes televisius sobre el personatge.

És clar que la figura de Reinhard Heydrich compta amb tots els ingredients per elaborar una bona trama al seu entorn. Imaginem-lo com el nazi ideal: prim, ros, de llavis fins, cruel, eficient i ambiciós, melòman refinat, potser acomplexat per la sospita d’algun avantpassat jueu. És a més una de les figures més poderoses del partit i responsable d’algunes de les punicions més cruentes. Afegiu-hi la seva fi en un atemptat a mans de dos membres de la Resistència (un txec i un eslovac), entrenats a Anglaterra i llençats en paracaigudes per una missió secreta que tindria conseqüències esfereïdores. No és d’estranyar que l’autor, quan va sentir aquesta narració de llavis del seu pare, quedés impressionat i volgués reviure-la per escrit.

“HHhH” és un text híbrid i una mica difícil de classificar, perquè és a la vegada història i novel·la, però en cap cas és novel·la històrica (que, tal com pinta actualment el gènere, per a mi és gairebé un descans). En un primer nivell fonamental hi ha la narració dels fets: l’ascensió de Reinhard Heydrich, la preparació de l’atemptat, la seva execució i les conseqüències que se’n seguiren. Però Laurent Binet no es presenta com un narrador impersonal i distant —de fet, coneix bé Txecoslovàquia, hi ha treballat i ha tingut una xicota del país—, sinó que s’implica en el seu relat, s’identifica amb els seus herois i fa salts en el temps mentre visita els escenaris de la tragèdia. Aquest element subjectiu dins del marc teòricament objectiu de la Història, en ser utilitzat amb les cartes sobre la taula, hi afegeix un punt emocional que li escau molt al llibre.

Però hi ha més; perquè l’autor es pregunta què és lícit escriure i què no ho és quan es narren fets històrics i ens promet que intentarà cenyir-se a fets ben documentats, sense cedir a la temptació d’afegir-hi una mica de palla fictícia o inventar-se diàlegs dels quals  no ha quedat constància. Tots aquest escrúpols no deixen de ser una estratègia narrativa més, perquè Binet es salta els bons propòsits quan li convé, imaginant-se converses que mai no es produïren o descrivint els ensonyaments d’un dels protagonistes mentre jeu sol a la seva cambra. De vegades és el mateix novel·lista qui subratlla les pròpies contradiccions, d’altres, les calla.

En algun moment, aquest artifici m’ha fet nosa. No pot ser que ens digui que el cap dels serveis secrets britànics fos conegut com M (igual que a James Bond, s’afanya a dir-nos Binet) i tres pàgines més tard confessi que en realitat li deien C. Sona a truc barat. I tampoc em sembla gaire rigorós que consideri un fet versemblant, perquè dos novel·listes diferents l’hagin consignat a les seves obres.

Laurent Binet sembla que no aprecia gaire el Jonathan Littell de “Les Benignes”. Està en el seu dret i les raons que dóna tenen fonament (un personatge amb mentalitat contemporània traslladat a l’Alemanya del Reich o “Houellebecq entre nazis” (què diria Max Aue?)) Però em sembla una mica mesquí que li discuteixi fins la marca del cotxe que utilitza un dels personatges històrics de la novel·la, quan Littell no ens ha amagat en cap moment que està treballant dins dels dominis de la invenció.

Tot això són, de fet, retrets menors, ganes de demostrar que no em xumo el dit. La veritat és que “HHhH” està escrita amb una malícia narrativa magistral, els capítols són breus i t’obliguen a avançar, vulguis o no. Malgrat que el desenllaç és conegut, les darreres pàgines produeixen una excitació superlativa, irresistible. Diria que els excessos retòrics, tan francesos, són l’únic obstacle per reconèixer que potser no havia llegit mai un llibre amb una acceleració contínua tan sostinguda. Però potser aquesta és la gràcia i el propòsit de la retòrica.

Lectura obligada.