Les il·lusions perdudes

Van haver de passar 7 anys perquè Sylvain Chomet, després de la meravellosa anomalia que foren “Les triplettes de Belleville”, estrenés un nou llargmetratge l’any 2010, i encara un any més perquè aquest “L’Illusionniste” arribés aquí. Basada en un guió inèdit de Jacques Tati, fou la filla d’aquest qui li confià a Chomet la tasca de convertir el que no deixava de ser un esbós en una obra acabada.

No per això cal prendre “L’Illusionniste” com a la recuperació del setè llargmetratge “perdut” del desaparegut còmic francès, sinó més aviat com a un homenatge respectuós a la seva figura. Cert que el disseny del mag protagonista és un retrat molt acurat del Tati real i els seus moviments evoquen la dignitat excèntrica del cèlebre Monsieur Hulot;  però no cal oblidar que ens trobem davant d’un film d’animació i, per tant, el talentós Chomet l’ha dut al seu territori (fins i tot en un sentit literal, ja que la història original s’ambientava a Praga, mentre que “L’Illusionniste” se situa a Escòcia, on Chomet va muntar els seus estudis).

La lleugera trama té un punt de partida similar al d’altres pel·lícules (“Luci del varietà” de Fellini/Lattuada o “Limelight” de Chaplin) de la dècada dels 50, quan fou escrita. Un veterà prestidigitador va observant com lentament el món de la revista i el teatre de varietats, del qual ha viscut fins ara, va esfondrant-se, engolit per diversions més modernes com el cinema de gran espectacle o el rock & roll. Foragitat de les grans ciutats, emprèn un viatge cap al nord d’Escòcia a la recerca d’un públic més càndid i agraït. En una remota posada escocesa coneixerà una minyona jove que creurà en la seva màgia i decidirà seguir-lo.

No es tracta però de la narració d’una història d’amor convencional, sinó més aviat d’alguna cosa que s’assembla molt a una relació paterno-filial. Existeix tota una discussió entorn l’origen del film, sobre si Tati va escriure’l ple de culpabilitat pel temps que passava lluny de la seva filla, o bé la culpabilitat era motivada per una filla anterior que havia abandonat. En qualsevol cas, aquests fets importen poc a l’hora de contemplar i gaudir de la pel·lícula.

I quina pel·lícula tan bella! No tendeixo a ser hiperbòlic, però vaig contemplar la seva primera mitja hora amb la boca oberta. Encara que no m’haguessin explicat res, tot aquell llarg viatge des de París a les Highlands d’Escòcia, amb parada a Londres, em meravellaren amb el mestratge dels paisatges pintats a l’aquarel·la, el detallisme de les ciutats i el poder evocador de trens, ferrys, tartanes i llanxes (hi ha o no hi ha un homenatge a la coberta de “L’Illa Negra” de Tintín?) Potser la meva opinió és molt parcial, ja que tinc un feble molt especial per Londres, per Edimburg i pel suau paisatge escocès; però em van semblar alguna de les seqüències més belles que recordo.

El disseny dels personatges, tret de l’il·lusionista i Alice, tendeixen a la caricatura i són un plaer anar-los estudiant un a un, fins i tot els extres episòdics que passen pels carrers. L’estètica del film, amb un aire no del tot acabat, com d’esborrany definitiu, em recordà (i que ningú no s’ofengui) un dels meus Disney favorits: “101 dàlmates”; potser també perquè comparteixen època i escenaris. De totes maneres, res més lluny del món Disney que aquesta faula gens exuberant i plena de subtileses. Igual com passava a “Les triplettes de Belleville”, aquí els diàlegs (en francès, anglès i gaèlic) no tenen cap funció informativa i sonen ofegats, com un element més de la paleta sonora.

A la sessió a la que vaig assistir hi havia molts nens petits i em vaig témer el pitjor, doncs sabia que “L’Illusionniste” no era el tipus de cinema que miraria d’afalagar-los gratuïtament. Sorprenentment, la quitxalla no va badar boca, i no vull creure que fos perquè es quedessin adormits, ni per la fascinació que produeix el conill carnívor, ni perquè els fills del públic del Verdi (únic cinema de Barcelona on la projecten) siguin diferents. Tot i això, cal dir que sota una pàtina amable de comèdia poètica, el rerefons de la pel·lícula és molt adult i fins i tot amarg; perquè el que ens revela és la fi de les il·lusions i la realitat de la mort. Tant la fi de la infantesa, quan la innocència ja es veu incapaç de creure que els conills es materialitzin en un barret i que els Reis no siguin els pares, com a l’altre extrem de la vida, quan (sense ser punk) has de reconèixer que ja no hi ha gaire futur.

Tot això està escrit amb lletra minúscula, com s’han de dir les coses importants. No he pogut evitar un pensament blasfem i recordar una altra pel·lícula d’imatge impecable, de fet, molt més impecable que aquesta. Sí, em refereixo a “The Tree of Life” de Terrence Malick. No dubto que, en el fons, les dues pel·lícules són igualment ambicioses, però a mi sempre m’arriba més qui menys crida.