Possibilitats (2 de 2)

És clar que hi havia elements més familiars: una lleixa amb llibres de butxaca (Hesse, Kafka, Pedrolo, va arribar a llegir als seus lloms), una taula rodona coberta amb unes estovalles permanents i acompanyada només de dues cadires vergonyoses, un cartell de “Quiriquibú”, fotografies enganxades amb Blu-Tack, i un Tropicano que en ple mes de febrer semblava una incongruència. Va estudiar les fotografies, instantànies destenyides i bucòliques d’una colla de progres dels 70, exposats amb cara de felicitat riallera davant de paisatges diversos de bosc i de platja. Va intentar trobar un rostre reincident que identifiqués l’antic propietari, sense descobrir cap pauta.

De sobte hi va caure: el protagonista d’aquella biografia —narrada parcialment pel museu involuntari que havia deixat al seu darrere— havia de ser, a hores d’ara, un difunt. I fins i tot potser no un difunt recent, perquè en la disposició estàtica del decorat s’hi llegia un abandonament llunyà, el d’algú que havia claudicat feia molt de temps. Això explicaria la tristor que se’n desprenia. Cabia la possibilitat, ara que hi pensava, que aquelles parets haguessin estat testimoni d’un suïcidi. Era el tipus de pregunta que no se li podia fer a la molt positiva senyoreta Cristina.

La cuina era previsiblement rònega i amb una solidificada capa de greix a les parets que no semblava haver molestat l’anterior propietari. Els mobles vells, de fusta, esquerdats. Tot trist, trist, trist.

 —La cuina és totalment funcional i no tan petita com sembla. Però jo, de vostès, seria la primera peça que atacaria: amb unes reformes, pot quedar fantàstica.

 Sense saber perquè, obrí la nevera. Estava desconnectada i l’aire del seu interior li semblà tebi. A l’ouera hi havia un ou blanc, solitari. Qui l’havia buidada, havia oblidat aquell testimoni de desesperació final. Quin mitjà havia escollit el suïcida per efectuar el seu mutis? El cap se li omplia de pensaments morbosos a mesura que es convencia de la tesi d’una mort buscada. Lídia, mentrestant, observava inexpressiva sense fer cap més contacte impertinent amb el mobiliari. No era un bon senyal.

—El bany és justet, ho reconec, però té tot el necessari. Dic bany per costum, de fet és una dutxa; però qui té temps de prendre un bany avui dia? I no em diguin que la distribució no està ben aprofitada.
 
Un tall a les venes dels canells (on, si no?) requeria una banyera. La intervenció d’un plat de dutxa era una possibilitat improbable. Inspeccionà els intersticis de les rajoles blaves. Si hi havia alguna resta de sang, els de MURA S.A. l’havien esborrat dies abans. Descartà la mort per arma de foc: no coneixia ningú que tingués pistoles a casa. Cabia la possibilitat d’un salt celobert avall (quatre pisos, afegint-hi el principal, havien de ser letals). O que s’hagués penjat, o que hagués pres un grapat de pastilles o s’hagués esbudellat de viu en viu amb un ganivet pel pernil. Notà que li començava a faltar l’aire i que hauria preferit no ser allí.

Però encara calia passar pel dormitori que, amb la seva finestra encarada al sud i una reproducció d’un Van Gogh no especialment neuròtic, no es presentava malament. Li va semblar que Lídia, amb el seu hermetisme passiu, l’aprovava. Ell només hi va saber veure un llit doble que feia anys que servia per a un sol ocupant i una bufanda de llana plegada sobre la cadira. La bufanda del fantasma, va dir-se, sense temps per una retractació.
 
No, ell no creia en fantasmes ni en cases posseïdes i, encara així, estava percebent de forma subliminar la presència rebel d’una ànima que havia fugit d’aquest món pel carril d’alta velocitat i havia deixat al seu darrere un rastre de desesperació que algú hauria d’assumir. Va sentir la temptació d’agafar la bufanda de llana i entaforar-la a qualsevol calaix disponible.

Tornaven a ser al saló-menjador, entre els munts de premsa caduca i els records de Begur o de Sant Miquel del Fai. La senyoreta Cristina resumia:

—Per aquest preu i amb aquest potencial, jo no m’ho pensaria dues vegades: és la mena de cases que ens prenen de les mans.

Lídia se li atansà i li xiuxiuejà a l’orella:

—Dissimula i fes cara de desmenjat, a veure si ens fan alguna rebaixa. No sabria dir-te el perquè, però aquest pis m’agrada.