Un virus no sap de moral

Així es titulava una pel·lícula sobre la sida de l’activista alemany Rosa von Prauheim i aquestes mateixes paraules m’han vingut al cap mentre mirava “Contagion”, el penúltim o avant-penúltim treball del proteic i molt prolífic Steven Soderbergh. Aquesta vegada sembla que hagi volgut emular aquell cinema de catàstrofes tan típic dels anys 70, en el qual dos o tres primers actors i un grapat de velles glòries de Hollywood anaven caient com a mosques a causa d’un desastre natural, o no. A diferència d’aquelles, que solien basar-se en un únic escenari, “Contagion” salta d’una part a l’altra del món [en realitat, el joc es limita a ciutats asiàtiques i americanes] per narrar l’expansió d’un virus mortífer i desconegut, i estudiar els mitjans posats per combatre’l i els efectes que té sobre la població.

El film entra en matèria immediatament. Sense cap títol de crèdit previ, veiem una Gwyneth Paltrow amb aspecte desmillorat que parla pel mòbil amb el seu amant. Un rètol en vermell on diu “dia 2” es sobreimposa a la imatge. Cinc minuts de pel·lícula més tard estarà criant malves. Segueix un muntatge una mica inconnex de persones de Hong-Kong, Tòquio, Chicago o Minneapolis que seria del tot confús, si no sabéssim que la pel·lícula es diu “Contagi”. Així, amb el continu canvi d’escenaris, el tallant muntatge de Stephen Mirrione i una música molt techno de Cliff Martinez, la història avança dinàmicament, tot intentant exposar diversos punts de vista sobre l’expansió d’una hipotètica epidèmia en aquest món globalitzat. Globalització que per una banda afavoreix la difusió del virus, gràcies a la mobilitat de la que gaudim, però per l’altra permet la conjunció de forces a l’hora d’eradicar-lo. Detesto emprar la paraula "sinèrgia", ja m'excusareu.

El repartiment està farcit d’estrelles, però el sacrifici de Paltrow tot just començat el film, sembla voler indicar-nos que ni les dives de Hollywood són immunes a la malaltia. Sí, un virus no té moral. De totes maneres no és que la resta de llumeneres del cartell disposin de gaires minuts més de pantalla per lluir-se i construir un personatge interessant. Laurence Fishburne, Kate Winslet, Marion Cotillard o Elliot Gould fan de científics exclusivament ocupats en fer bé la seva feina, el que pot ser interessant a nivell informatiu, però que els permet poc marge d’humanitat. Per eliminació, Matt Damon, ideal representació de l’home del carrer amb el que es pot identificar l’espectador, és el que pot oferir el personatge més rodó, tot i que Jennifer Ehle, amb l’escassa teca que li permeten, se’n surt molt bé.

Se suposa que Soderbergh i el seu guionista Scott Z. Burns s’han assessorat bé sobre com respon la comunitat científica davant d’una amenaça com aquesta i, en aquest sentit, tot segueix una pauta “realista”, encara que una mica esquemàtica (la identificació del pacient zero és absolutament “pel·liculera”, per utilitzar un terme que tots entenem). Malgrat alguna feblesa comprensible i perdonable, tots els personatges que representen el costat de la ciència són presentats com figures positives. El tema de la gestió de la informació o el paper de la indústria farmacèutica es toca molt de puntetes, de manera que l’únic antagonista real només el podem veure a través del microscopi. Bé, hi ha un personatge veritablement negatiu, encarnat per Jude Law, un blocaire (ai!) de San Francisco que fa el seu particular agost, jugant amb la demagògia i la desinformació. Reconeixereu que no és un bon motiu per tenir-li simpatia a la pel·licula, tot i que motiva la frase més divertida, quan li etziben: “Els blocs no són escriptura, són grafits amb signes de puntuació”.

Aquesta visió monolítica i de freda exposició, gairebé de pseudodocumental amb cares conegudes, acaba pagant factura, de manera que a mesura que avança la història, l’espectador va perdent interès. I encara que les escenes de violència i pillatge que esclaten quan condeix el pànic del desconeixement són desassossegadores, el desenllaç amb el descobriment de la vacuna no és precisament el que es diu un clímax narratiu. Em pregunto que n'opinarà l'amic Macip.

Apart del mal lloc en el que queden els blocs, una altra qüestió m’ha molestat, tot i que pot passar desapercebuda. Al final del film se’ns mostra el “dia 1” de l’epidèmia i els elements que la desencadenen. Que aquests siguin dos animals tan dimonitzats com el rat-penat i el porc, més el tòpic de la brutícia dels restaurants xinesos i amb la cirereta d’una dona que comet adulteri, denota una certa xenofòbia i una certa misogínia. No havíem quedat que els virus no en saben de moral?