El nen que havia menjat verdet

Des de feia més d’un any tenia una recança, la d’haver deixat inacabada la lectura d’«Infinite Jest», fet inhabitual en mi, que solc concloure fins i tot els llibres que no m’agraden. Era, a més, un llibre que em va regalar Josep a Montreal i, el que és pitjor, m’estava agradant. Per què no vaig continuar? Em vaig deixar intimidar per les seves 1.079 pàgines? O va ser l’enorme corpus crític (wikipèdia inclosa) que hi ha a l’entorn d’aquesta novel·la el que em va aclaparar? Potser no havia d’haver-me embarcat en aquell projecte d’anar publicant apunts online durant la lectura, compromís que m’obligava a llegir-me cada línia amb lupa i que li treia espontaneïtat a l’acte de llegir.

Qualsevol novetat em servia d’excusa per postergar la represa; durant l’any no falten les oportunitats perquè t’ofereixin llibres: Nadal i Reis, sant i aniversari, Sant Jordi o les temptacions de qualsevol aparador. Tots ells s’interposaven entre David Foster Wallace i jo. Sigui com sigui, la coberta amb el núvol solitari m’ha estat mirant acusadorament durant tretze mesos al capdamunt de la pila de llibres per llegir. I finalment avui, quan la pila ja havia minvat tant, que es podia veure la llum al final del túnel; avui que m’havia quedat sol a casa i que anava caient una pluja de tardor silenciosa i constant; avui he tornat a encetar «Infinite Jest» des de la seva primera pàgina.

Curiosament, les 16 pàgines que en una primera lectura em van costar un mes de 31 dies, avui les he superat amb lleugeresa i millor comprensió, potser perquè es tractava de territori conegut. Em sento animat, com l’escalador que a l’inici de la jornada es lleva sota un cel d’un blau resplendent. Segurament no donaré més notícies de l’excursió fins que no l’hagi culminada, o potser sí; que l’home (o la dona) proposa i el bloc disposa.

Això sí, agrairé acompanyament de forquilla i ampolla d’anís durant la travessa.