Tàbula rasa (1 de 3)

John Locke

Quan Josep em va regalar “La tabla rasa” (Paidós, 2003), assaig del psicòleg evolutiu Steven Pinker, vaig pensar que era l’últim llibre en el que jo m’hauria fixat. Aviat, però, vaig adonar-me que el seu tema és apassionant, que ens toca a tots de molt a prop i, m’avergonyeix dir-ho, és una qüestió a la qual ben poca estona li havia dedicat. Perquè a “La tabla rasa” Pinker aborda el fèrtil territori de la natura humana. Per què els humans som com som? Ho devem tot a la genètica o bé és la societat la que ens ha conformat? Es tracta d’una polèmica que existeix des de fa segles i Pinker no pretén donar-ne la resposta. Us avanço que, com és persona raonable, s’inclina per una solució intermèdia que les ciències de la natura i socials aniran delimitant a mesura que es facin nous progressos.

Però la intenció de l’autor és denunciar la influència negativa que ha tingut la “religió secular” que ell anomena “la Taula Rasa” al llarg del segle XX i com aquesta ha alimentat els nostres prejudicis; o com les causes d’origen social han prevalgut sobre la biologia a l’hora d’explicar-nos el que som. Pinker troba el fonament d’aquesta Taula Rasa en tres idees encadenades. La primera prové del filòsof anglès del XVII John Locke, qui per cert encunyà el terme. Cita aquest passatge de l’”Assaig sobre l’enteniment humà”:

Suposem que la ment és, com diem, un paper en blanc, buit de qualsevol caràcter, sense cap idea. Com s’omple? D’on li arriba tota aquesta enorme provisió que la fantasia desbordada i sense límits de l’home ha pintat sobre ella amb una varietat gairebé infinita? D’on procedeixen tots els materials de la raó i el coneixement? Per respondre amb una sola paraula, de l’EXPERIÈNCIA.

La segona idea la trobem a Rousseau i el seu celebèrrim Bon Salvatge:

Alguns s’han afanyat a concloure que l’home és naturalment cruel i que hi ha necessitat d’organització per dulcificar-lo, quan no hi ha res tan dolç com ell en el seu estat primitiu, quan [la natura l’ha col·locat] a igual distància de l’estupidesa de les bèsties i de les llums funestes de l’home civilitzat […]

I per últim la dissociació entre cos i ment que s’atribueix a René Descartes i que el filòsof Gilbert Ryle batejà sarcàsticament com el “dogma del fantasma (o l’esperit) dins de la màquina”:

Hi ha una grandíssima diferència entre l’esperit i el cos; l’esperit és enterament indivisible. En efecte, quan considero l’esperit, això és, a mi mateix, en quant que sóc una sola cosa que pensa, no puc distingir parts en mi, sinó que conec una cosa, absolutament una i sencera; i encara que tot l’esperit sembla unit a tot el cos, conec molt bé que res no ha estat sostret al meu esperit; tampoc pot dir-se pròpiament que les facultats d’estimar, sentir, concebre, etc., són parts de l’esperit, ja que un i el mateix esperit és el que per enter estima, sent i concep, etc. Però en allò corporal o extens succeeix el contrari, ja que no puc imaginar cap cosa corporal o extensa que el meu esperit no divideixi molt fàcilment en diverses parts. Això bastaria per ensenyar-me que l’esperit o ànima de l’home és enterament diferent del cos, si ja no ho hagués après abans.

Pinker dóna exemples de l’arrelament d’aquestes idees a la societat contemporània. Locke parla per boca de Mao Zedong (“El poemes més bells s’escriuen sobre una pàgina en blanc”) o de Walt Disney (“Imagino la ment del nen com un llibre en blanc. Durant els seus primers anys de vida s’escriuran moltes coses a  les seves pàgines. La qualitat del que s’hi escrigui afectarà profundament la seva vida”). Mentrestant, Rousseau treu el nas a pel·lícules com “Pocahontas” o en els discursos d’alguns ecologistes poc informats que veuen en qualsevol tribu amazònica l’epítom de la gentilesa i el respecte per l’entorn natural. En quant al Fantasma dins de la Màquina de Descartes, només cal pensar en el president Bush Jr. aturant les investigacions sobre cèl·lules mare davant de la impossibilitat de decidir en quin moment apareixia “l’ànima” dins de l’embrió.

Pinker al llarg de la resta del llibre intentarà demostrar el mal que ha fet el predomini d’aquestes idees, com descobriments recents les estan posant en el seu lloc just i que no s’enfonsarà el món si les abandonem.