Tu, robot

La casualitat ha volgut que els meus tres darrers apunts acabin connectant-se per camins que no esperava i, si ahir escrivia sobre la dificultat de reflectir els trets humans en una construcció artificial, ara hauré de parlar d’una pel·lícula que tracta precisament de robots: “EVA” del debutant barceloní Kike Maíllo. Una pel·lícula d’infraestructura bàsicament catalana, ben tractada per la crítica i premiada tant a Venècia com a Sitges.

La història s’ambienta en un futur proper, on els humans conviuen amb tota mena de figures robòtiques que els fan la vida més fàcil. Àlex (Daniel Brühl), un prestigiós enginyer, retorna després d’una absència de deu anys a la universitat de Santa Irene amb l’encàrrec de construir un nen robot. Allí es retrobarà amb el seu germà David (Alberto Amman) i amb la seva cunyada Lana (Marta Etura), amb la que va mantenir una relació en el passat. També coneixerà la seva inesperada neboda Eva (Claudia Vega), amb la que aviat establirà una relació especial de complicitat.

“EVA”, com totes les pel·lícules amb robots, no s’interessa tant pel desplegament tecnològic propi de la ciència-ficció, com pel conflicte humanista que rau en la creació de màquines sensibles, indistingibles dels éssers humans. Imagino que el pressupost no devia ser rumbós, i Maíllo, fent de la necessitat virtut, ha construït un futur curiosament retro, que només es distingeix del present perquè la gent fuma molt i a les festes ballen vells temes de Bowie. Els efectes especials estan sàviament administrats i tenen un alt grau de competència. I l’ambientació hivernal i muntanyenca de Santa Irene (una barreja de Panticosa i La Chaux-de-Fonds) és una bona idea de guió que permet a la vegada una unitat estètica i una atmosfera distant i desolada.

Desafortunadament, en cap moment m’he cregut que Àlex, David i Lana fossin els experts en robòtica que figura que són, i la programació dels autòmats a partir de cristalleria Swarovsky m’ha semblat tan bonic com banal. Però el pitjor és que en una petita faula que hauria de ser plena de sentiments (es diria la versió de cambra de “A. I.” de Spielberg), els actors m’han semblat mancats d’emoció. Brühl, Amman i Etura són competents, però difícilment se’ls podria qualificar d’intensos, que és el que la pel·lícula requereix. Claudia Vega, a l’inici m’ha semblat una mica “repipi” (coses del guió, on per cert ha intervingut Sergi Belbel), però la nena és un dels elements més admirables del film. També està molt bé, en un paper quasi-còmic, Lluís Homar, que demostra (a la llum del recent “Tintín”) que és més fàcil que un actor faci de robot, que que un conglomerat de píxels imiti un humà.

La idea darrera d’”EVA” és bona i la seva realització també. Llàstima que l’acumulació de neu impregni el seu to i ens la faci més distant del que li convindria.