Aeròlit (1942)

“L’estel misteriós”, començada a publicar en tires diàries l’any 1941, és una de les aventures més estranyes i fascinants de tota la sèrie. Articulada en tres actes de to ben diferenciat, té un inici al·lucinat i inquietant com poques vegades s’ha vist a can Tintín. En una nit de xafogor inusual, l’heroi descobreix un nou estel a la constel·lació de l’Ossa Major. L’observatori astronòmic confirma que es tracta d’un meteorit que es dirigeix directament cap a la Terra, com un clar precursor del planeta Melancholia. Les pàgines següents escenifiquen doncs els prolegòmens de la fi del món i no ens estalvien detalls dignes d’un malson: les rates que escapen de les clavegueres, Milú atrapat a l’asfalt que es fon, l’aranya gegantina o el profeta apocal·líptic Philippulus.

L’extensa part central del llibre narra l’expedició de científics europeus a bord de l’Aurora a la recerca de les restes del meteorit que ha ameritzat a les aigües de l’Àrtic. [N. B.: malgrat que el creuer rus Aurora fou el responsable de l’inici de la Revolució d’Octubre, aquest nom és molt freqüent tant a les exploracions antàrtiques com als vaixells de l’Armada Britànica]. Per complicar les coses, una potència enemiga, que rep el desconcertant nom de Sao Rico, intenta amb males arts avançar-se als nostres amics en la presa de possessió de l’aeròlit. Tot aquest llarg tram central és una delícia d’aventura pura sota el motlle clàssic de la cursa contra rellotge. La seqüència del gradual mareig dels savis, la tempesta a alta mar o el vol de l’hidroavió són fites gràfiques que queden en el record.

L’aterratge de Tintín sobre el meteorit marca un altre canvi de to, amb un seguit d’escenes on la natura pateix metamorfosis fantàstiques, tan trepidants com incomprensibles. En certa manera, amb aquesta illa que el mar engoleix dramàticament, retornem amb llum de dia a l’angoixa nocturna de les pàgines inicials. Malgrat la voluntat d’Hergé de mantenir-se allunyat de qualsevol temàtica compromesa, és impossible no llegir en tot aquest cúmul de visions deformades i ominoses un reflex dels temps de plom que vivia el seu país.

És interessant observar, com un altre signe dels temps, la nacionalitat dels components de l’expedició europea, tots ells pertanyents a països neutrals o de l’àrea d’influència alemanya. Apart del director de la missió, el professor Calys, belga per omissió, trobem a un suec, un alemany, un suís, un portuguès i el senyor Porfirio Bolero y Calamares de la Universidad de Salamanca. Si descomptem la nul·litat apòcrifa de les taronges blaves, aquest és el moment en el qual les aventures de Tintín s’apropen més a Espanya i cal dir que el senyor Porfirio té una retirada a Pío Baroja.

“L’estel misteriós” és el títol on el capità Haddock esdevé, oficialment i a tots els efectes, el millor col·lega de Tintín. Com a competent capità de l’Aurora és part integral de l’èxit de l’expedició i el seu alcoholisme, ara mantingut mig en secret, té més de detall simpàtic que de la patètica dependència que exhibia a “El cranc de les pinces d’or”. Sorprenentment (i aquest és el tipus de detalls que es perceben en una lectura adulta), és Tintín qui, arribat el moment, indueix el capità a beure whisky per tal de fer que surti el seu costat més noble i arrauxat. Un altre detall que m’ha intrigat és com devien entomar les autoritats alemanyes la presència d’un personatge de clara filiació britànica com Haddock (o el seu sensacional amic Chester). Em costa creure que es relaxessin en la seva censura, només perquè es tractava de literatura dedicada als infants. M’ho he preguntat, però no hi trobo resposta.

Les tires diàries en blanc i negre aparegueren l’any següent, per primera vegada, en un àlbum directament en color. Hi hagueren pocs canvis en la transició, però foren significatius. Una escena ignominiosa (i poc mencionada a la documentació acadèmica) d’un parell de jueus arquetípics que s’alegraven de la fi del món, perquè els alliberaria dels deutes contrets, s’esfumà ràpidament. Al menys cal reconèixer que Hergé s’adaptava al consell crític dels seus amics sense gaires complicacions.

A l’original, els competidors de l’expedició europea eren clarament americans, i el seu cap, un calb plutòcrata fumador d’havans, s’anomenava Bluhmenstein. En un món ideal, acceptaríem que existís la possibilitat que hi haguessin jueus sinistres que intentessin dominar el món des de les seves companyies petrolieres. Els crítics d’Hergé, precursors de la correcció política, l’obligaren a afiliar-lo a la nació imaginària de Sao Rico, conjunt de paraules sense gaire sentit. Que ara hagués estat rebatejat com a Bohlwinkel, paraula del dialecte brussel·lés amb sospitoses coincidències semítiques, no l’alliberà de sospites.

Però són aquests detalls finalment menors d’una aventura extraordinària que barreja de forma inusual els clàssics del gènere amb atmosferes delirants. Em consta que “L’estel misteriós” figura entre els títols favorits de molts lectors, si no, que li preguntin a Leblansky. Jo, per la meva banda, confesso que tinc un dels seus xampinyons lisèrgics com a clauer.