De la pintura alemanya que trobem a la Pinakothek der Moderne se’m fa difícil escollir alguna obra que em faci realment el pes. Aquest autoretrat en negre de Max Beckman podria ser un bon candidat: l’artista escruta sever l’exterior del quadre sense fer-se il·lusions per la realitat que hi veu. Mentre que Georg Baselitz situa la seva figura de forma torturada i impossible davant d’un camp igualment negre.
El museu presenta una de les col·leccions més completes d’obres de Joseph Beuys de tota alemanya. Es tracta d’un artista a qui se li ha donat una gran importància teòrica, però que a mi només em produeix indiferència. Les sales que se li dediquen fan pensar en una deixalleria industrial, però rescataré aquesta “Capri-Batterie” pel seu enginy poètic.
I aquí tenim el mateix Beuys retratat per quadruplicat pel seu col·lega Warhol en estil “photomathon”.
No recordo haver vist mai una escultura de Magritte, que consti doncs aquesta.
I també aquest bon tríptic de Francis Bacon, un ritual sanguinari o la tortura institucionalitzada observada fredament per una mena de jutges de pista.
Per descomptat hi havia molts altres artistes, amb obres fetes amb cordes, amb plaques d’acer, amb llums fluorescents o amb caixes de fusta. No deixaren cap empremta duradora. Per contra, hi ha obres difícils d’oblidar, com aquest personatge indescriptible de Mike Kelley.
Sóc lleugerament aficionat a l'art contemporani, però algunes obres de Beuys, ja fa anys, em van provocar un rebuig molt radical. Per alguna cosa seria.
ResponEliminaNo em posicionaré, Puigmalet, no vull fer llenya de l'arbre caigut. Mirarem cap a una altra banda.
ResponEliminaEl treball de Joseph Beuys és més intel·lectual que plàstic. Pels artistes més conceptualistes això és un problema de cara al públic...
ResponEliminajo és que sóc molt clàssic i de l'art contemporani poca cosa m'agrada.
ResponEliminaBeuys a les sales d'un museu? Si alcés el cap..., el cap untat de mel i pa d'or mentre li explica els quadres a una llebre morta.
ResponEliminaEn persona -o llegit- és com se l'havia de veure.
Galde, ell s'ho va buscar de forma ben conscient suposo.
ResponEliminaFrancesc, tot depèn del que consideris contemporani, que actualment també hi ha qui pinta marines.
ResponEliminaGirbén, això explica-ho als museus.
ResponEliminaAquest Kelley et vas fixar si hi deia: "retrat fidel del pájaro uy uy uy? Bé, perdó, ja callo (rubor) ;) Amb en Galde i en Girb, ja ho veus, això dels museus ...
ResponEliminaA mi m'ha agradat molt la primera pintura. Ara bé, reconec que jo, en això de la pintura no hi entenc ni un borrall! Em deixo endur pel que em desperta dins meu en cada moment... és a dir, sensacions primàries!
ResponEliminaL'ocell ha mutat les ales a favor d'un tren d'aterratge, més clar, l'aigua, ;) No em negareu que el contemporani no és divertit. Jo m'ho empasso tot, amb bones digestions.
ResponEliminaI qué curiós el Magritte!
sensacional el autorretrato de Beckman, no lo conocía la verdad, al pajarito con tren de aterrizaje tampoco,(muy bueno kalamar)
ResponEliminaClídice, el pàjaru aquest es mereix totes les sortides de to que vulguis. I més.
ResponEliminaPorquet, totes les sensacions valen i, si t'ha agradat, dona-ho per bo.
ResponEliminaKalamar i encara us he estalviat una col·lecció de ninots de peluix que eren tots una cucada. Divertit, molt.
ResponEliminaPilar, a mí sí que me sonaba el autorretrato, pero es realmente muy bueno.
ResponElimina