Madrid era una festa

El mejor intérprete del alma de Andalucía

—¿Pero de verdad que os creéis esas fabulosas narraciones? —quiso saber Patricio.
—¿Fabulosas narraciones? Ni pensarlo. Estas cartas son historias verdaderas, testimonios reales; se nota a la legua. Hay gente que hace cosas muy raras y que se siente mejor si se lo cuenta a alguien.

En el meu recorregut invers a l’obra novel·lística d’Antonio Orejudo, arribo a “Fabulosas narraciones por historias” (1997, reeditada a Tusquets el 2011), el seu fulgurant debut, que va ser guanyador a més del Premio Tigre Juan i que demostra que Orejudo es trobava en plena possessió dels seus recursos des de l’inici.

L’acció: a Madrid a principis dels anys vint del segle ídem. La trama: tres interns de la mítica Residencia de Estudiantes que comencen com a bons amics, però que la vida anirà separant a mesura que comencin a bufar els vents de la Guerra Civil. Un argument que sembla més vist que el TBO, però aquesta no seria una novel·la d’Orejudo si no defraudés a cada moment totes les nostres expectatives (o les confirmés, que ve a ser el mateix). Santos, que prové d’un poble i de l’explotació porcina, és l’innocent enlluernat per la gran ciutat, disposat a perdre la seva virginitat amb la primera dona madura que li ho permeti. Martiniano, un nebot d’Azorín, que per això mateix odia els intel·lectuals (millor no preguntar), és un home d’acció adepte als extremismes de qualsevol signe. I Patricio (a qui se li apareix el fantasma del seu oncle, el novel·lista don José María de Pereda), un jove egoista i ambiciós, disposat a tot per publicar la seva primera novel·la, una novel·la que, per cert, es titula “Los Beatles”.

Aquest trio, més que a estudiar, es dedica a practicar bretolades, fer vida de “señorito” (meuques, còctels i fox-trot) i barrejar-se amb la vida cultural madrilenya. Per les pàgines de “Fabulosas narraciones por historias” desfilen les figures senyeres de l’època: Ortega y Gasset, Ramón Gómez de la Serna, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca, José Antonio Primo de Rivera… Tots ells acompanyats de la seva invariable etiqueta explicativa, gentilesa dels cartells que redacta l’inefable Sr. Iglesias (ordenança i bidell per concurs públic de mèrits):

El viernes, quince de septiembre, a las nueve de la noche, tendrá lugar una cena de homenaje y bienvenida al exquisito poeta y refinado prosista Juan Ramón Jiménez, quien se alojará entre nosotros durante el próximo curso. Asistirán a la suso mencionada cena: el ilustrísimo señor catedrático don Miguel de Unamuno, la más fuerte personalidad de la generación del 98; don José Ortega y Gasset, el incansable luchador por la europeización cultural de España; don Santiago Ramón y Cajal, el ilustre neurólogo de fama mundial; don Gregorio Marañón, que junto a una ingente labor científica cultiva los estudios históricos; don Eugenio d’Ors, célebre por su pseudónimo “Xenius”; el ingenioso escritor don Ramón Gómez de la Serna; y don Ramón Pérez de Ayala, nacido y educado en Oviedo. Tras los postres, Federico, el mejor intérprete del alma de Andalucía, nos obsequiará con una lectura pública de sus últimos poemas y con un recital de su música.

Per descomptat, ningú en surt indemne, i Orejudo, amb coneixement però també amb molta alegria, treu la pols a aquests mascarons de proa que acostumem a considerar només des de les pàgines momificades de la Versió Oficial. Es diria que el seu missatge, si és que ens proposa algun, és que cadascú té la seva pròpia versió de la pel·lícula i que, tot plegat, totes elles són meres “fabuloses narracions”. El novel·lista articula el seu relat a través de múltiples visions, que passen des de les galdosianes tertúlies “garbanceras” d’un cafè ranci, fins a cites (espero que verídiques) d’Ortega i d’Erasme de Rotterdam. Hi apareixen també cites (espero que apòcrifes) de falsos llibres de memòries, escrits molts anys més tard, intercanvi de cartes de firma il·legible, notícies de la premsa, programes d’actes i missives a un consultori sexològic/psicalíptic.

Orejudo manipula magistralment aquest gavadal de materials. Ni un sol moment baixa la guàrdia, ho lliga tot de manera que no sembli gratuït, i sembla que constantment se’n fot d’algú. I ho fa de forma inventiva i feliç. Arribat aquí, al final d’aquest particular viatge, només puc dir-vos que les quatre novel·les d’Antonio Orejudo publicades fins ara són apostes segures i que esperaré amb ànsia la cinquena. No cal que em doneu les gràcies, ell les té totes.