El factor Clooney

Encara no he decidit si la intervenció de George Clooney a una pel·lícula és una benedicció o una rèmora. El fet comprovat és que, quan George és a la pantalla, l’espectador empatitza amb ell i es disposa a acceptar tot el que l’actor li vulgui vendre, catifes orientals incloses. Ignoro si li costa molt o poc exercir d’encantador de serps, a primera vista es diria que les seves dots són naturals i que podria desplegar-les fins i tot dormint. Però no per això se li ha de treure mèrit, això és el que fan les estrelles i Clooney ho és a dreta llei.

Per això, quan Clooney esdevé el centre gravitatori de “The descendants” d’Alexander Payne, un drama entre íntim i excèntric del tipus que no sol freqüentar el nostre estimat heroi, la crítica s’hi aboca amb devoció unànime i guanya globus daurats a dojo que propicien alguna possibilitat futura d’Òscar. Ara bé, si deixem de banda l’enlluernador, l’entabanador Clooney, i mirem la pel·lícula que hi ha al darrera, potser conclourem que no n’hi havia per tant.

Entrant en matèria, “The descendants” tracta bàsicament d’un advocat hawaià que té l’esposa en coma a causa d’un accident nàutic i que s’adona de sobte que no s’ha ocupat gens de la seva família, en concret de les seves filles, de 10 i 17 anys, respectivament. De tot això se’ns informa al principi de la pel·lícula via una veu en off, recurs només permès als guionistes més mandrosos. Les filles ens són presentades com especialment conflictives, encara que les seves rebequeries ocupin només els cinc primers minuts del film i després esdevinguin bàsicament encantadores. Clooney, malgrat el que pugui dir en off, tampoc apareix en cap moment com un pare distant, més aviat tot el contrari, i és que un dels problemes d’aquest actor és la seva incapacitat d’interpretar personatges que no siguin adorables.

Al principi de la història se’ns revela que la situació de l’accidentada és irreversible i que els metges proposen desconnectar-la i poc després es descobreix que l’esposa comatosa tenia un amant. A partir d’aquí s’inicia un periple del pare i les dues filles per l’arxipèlag amb la intenció d’avisar els familiars i amics, per si volen acomiadar-se de la moribunda. És sabut que un viatge per carretera sempre uneix molt les famílies, però ja em sembla més moralment dubtós que el pare impliqui les filles en l’assetjament a l’amant de la mare. El guió té algun problema per justificar que ningú en ple ús de les seves facultats pugui canviar George Clooney pel pocapena de Mathew Lillard (famós per les pel·lícules de Scooby-Doo). Tampoc s’explica, excepte com a dubtosa nota còmica, que s’inclogui en el complot el xicot de la filla gran, un neandertal sense cap sentit del tacte i l’empatia.

Per si no n’hi havia prou, encara hi ha una trama secundària sobre una immensa parcel·la paradisíaca que Clooney està a punt de vendre a una mena de Marina D’Or hawaiana. Qui hagi anat al cinema més de tres vegades a la seva vida ja sabrà que les immobiliàries són SEMPRE les dolentes de la pel·lícula i per tant la decisió final del protagonista està cantada des de l’inici.

En definitiva, “The descendants” barreja el completament previsible i mastegat amb els estirabots que fan disminuir la seva credibilitat. Els actors estan bé, amb menció especial a Shailene Woodley (la filla gran). Es pot contemplar algun bonic paisatge i una visió des de dins del que pot significar viure a Hawaii. I confesso que passar dues hores veient Clooney fent de Clooney (versió seriosa) no em sembla un pla desagradable. Ah, el country & western hawaià que compon la banda sonora és superbament irritant.