Murphy a Albuquerque

A la recerca del Sant Grial de la següent sèrie televisiva perfecta, després de freqüentar els cims de “The Wire” i “The Sopranos”, hem anat a parar a “Breaking bad”, gràcies als consells desinteressats de l’Òscar i el Puigmalet.

Per a qui no ho sàpiga (probablement perquè ha passat els darrers tres anys a un iglú sense connexió elèctrica), “Breaking bad” va d’un professor de química d’un institut d’Albuquerque (New Mexico) a qui acaben de detectar un càncer de pulmó en estat bastant avançat. Preocupat pel futur de la seva família, aprofita els seus coneixements tècnics en la matèria per convertir-se en el millor elaborador de drogues sintètiques de la ciutat. Evidentment res no serà fàcil i tot el que pugui sortir malament ho farà, per demostrar amb eloqüència les lleis de Murphy. La davallada d’un home de bé en el costat obscur és un espectacle entre mòrbid i fascinant que proporciona freqüents dilemes morals, tot i que l’espectador no pot evitar desitjar que aquest Walter White surti victoriós de la seva excursió per la delinqüència.

Com es veu, la sèrie és fonamentalment “high concept”, o sigui que es basa en una sola situació. El perill dels programes televisius bastits sobre vímets tan simples és que, si s’allarguen massa, poden fatigar la idea inicial i conduir-la cap a la inversemblança. Al cap i a la fi Walter no podrà mantenir indefinidament les seves activitats en secret i un cop enfrontat amb la seva família és difícil predir cap a on abocarà la sèrie. He de dir que només he vist les dues primeres temporades i que, de moment, la bastida se sosté prou bé. Gran part del seu mèrit és la dosificació precisa, química diríem, dels seus ingredients, amb guions que es prenen el seu temps, que presenten girs sorprenents i que utilitzen el “flash forward” per potenciar la intriga.

La col·lecció de personatges protagonistes, fins i tot els més detestables, són sempre interessants i es mouen per motius comprensibles, gràcies de nou als excel·lents guions i al no menys excel·lent repartiment. Bryan Cranston, que broda la dualitat moral de Walter White, ha guanyat durant tres anys seguits l’Emmy al protagonista masculí de sèries dramàtiques; però la veritat és que tots estan molt adequats. Un altre punt a favor de “Breaking Bad” és la seva factura impecable, amb una fotografia de primer ordre que treu tot el profit de les atmosferes diàfanes i els cels amplíssims de New Mexico.

En un terreny més documental resulta alliçonador observar com funciona (o no) la sanitat americana, amb aquestes assegurances privades que no cobreixen els tractaments més cars, de manera que davant d’un càncer, si no ets multimilionari, t’has d’hipotecar fins els ossos o bé dedicar-te a atracar bancs. No crec que fos la seva intenció, però “Breaking Bad” sembla recolzar els febles intents del president Obama per afavorir la sanitat pública. I, si això xoca i exaspera als espectadors de la (fins ara) societat del benestar europea, també és ben curiós contemplar les teràpies col·lectives familiars que es munten entorn d’un malalt de càncer. Decididament, els americans estan fets d’una altra pasta.

Resulta difícil preveure on ens conduirà una sèrie encara no acabada i, per tant, fa de mal aconsellar. A la primera temporada encara es podien detectar indicis d’una mica d’humor negre; a la segona predomina un sentiment tràgic de la vida: la maldat preval. Queden tres temporades més, l’última encara per rodar, però la qualificació de la crítica ha seguit una corba ascendent, fenomen infreqüent que augura el millor.