Secrets de dos matrimonis

Gràcies a la reinauguració dels cinemes Méliès (i potser també al fet d’haver estat escollida per competir als Oscar) hem pogut rescatar “Nader i Simin, una separació” de l’iranià Asghar Farhadi, una de les pel·lícules més ben valorades a la collita de l’any passat.

El seu pròleg posa magistralment les cartes sobre la taula. Davant d’una paret d’un blanc burocràtic, Nader (Peyman Maadi) i la seva esposa Simin (Leila Hatami) exposen les seves raons a un jutge invisible. Simin vol marxar fora del país per assegurar un futur millor per a la seva filla Termeh. Nader (tot i no oposar-se) es nega a abandonar el seu pare malalt d’Alzheimer. Sense l’aquiescència del marit no és possible l’exili de la dona i el divorci sembla ser l’única sortida viable. El jutge considera que els motius no són suficients i que cal que trobin una solució de forma privada. L’escena es tanca amb una indignada Simin increpant el jutge (o sigui la càmera, o sigui a l’espectador). No m’imagino forma menys subtil de dir-nos que a partir d’aquest moment els jutges del que veurem serem nosaltres mateixos.

Abans de tirar endavant se m’acut que els títols de crèdit, amb la seva corrua de passaports, carnets d’identitat i certificats diversos, contemplats des del punt de vista d’una fotocopiadora, funcionen com a metàfora d’un aparell estatal que processa vides humanes amb el mateix fred mecanicisme.

Sigui com sigui, la negativa al divorci fa que Simin se’n vagi a viure temporalment a casa dels seus pares. La filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) decideix romandre amb el pare i l’avi. Nader contracta Razieh (Sareh Bayet) perquè tingui cura del vell amb Alzheimer, sense saber que ella, devota musulmana, no ha demanat permís al marit per acceptar la feina. Quan les coses es compliquin, i com!, el marit (Shahab Hosseini) apareixerà vindicatiu i alçarà una causa legal, amb acusació d’homicidi inclosa. Millor no continuar explicant una trama que esdevé cada minut més complexa, més densa en implicacions  i més plena de dilemes morals.

Entre les moltes coses que cal admirar d’aquesta pel·lícula el guió del propi director és una de les més evidents. De forma natural, mai forçada, els fets s’encadenen cap a conseqüències gradualment més insolubles, davant la mirada d’un espectador impotent que no pot deixar de jutjar els personatges, tot entenent molt bé les raons de cadascú. Farhadi, de plena tradició humanista, no jutja les figures del seu drama, sinó que sembla defensar-les tots per igual, tot i que els seus propòsits col·lisionin. En el desplegament de la seva història aconsegueix enriquir-la de ressons que ens parlen de conflictes de sexe, de classe, de religió i de política, i ho fa de forma tan electritzant i absorbent com en els millors thrillers.

Incidentalment fa un ús immillorable de les idiosincràsies de la justícia iraniana que, per la seva falta d’intermediaris, permet una valoració moral més directa de totes les parts implicades. La veritat, la veritat de cadascun dels personatges es contínuament posada en dubte i obliga l’espectador a corregir les seves percepcions. Un superb muntatge que sap molt bé el que cal mostrar i el que cal ocultar contribueix a la idea que la veritat absoluta és quelcom d’inaprehensible.

La pel·lícula, que ja des del títol ens parla de separacions, representa visualment aquesta noció amb freqüents imatges de personatges aïllats en cambres contigües, vistos a través de finestres o de portes acristallades, fins arribar a la devastadora imatge final que es prolonga dolorosament durant minuts mentre desfilen els títols de crèdit.

Els actors, tots, des del primer a l’últim estan sensacionals per naturalitat i convicció, un assoliment que pot fer menystenir uns treballs dignes de tots els aplaudiments. Fins i tot la nena de quatre anys, que fa de filla del matrimoni de classe baixa, és capaç de proporcionar algunes de les imatges més inoblidables del film.

Veient “Nader i Simin, una separació” fa adonar-te de la immensa trampa dels drames humans que solem consumir, impostures d’organigrama com la cosa aquella del Clooney, de la que parlava l’altre dia. El film tracta els seus espectadors com adults i, malgrat ser una història ancorada rabiosament en un temps i un país, reverbera universalment sobre tota la humanitat. Ideal per veure-la amb amics i després disseccionar-la entorn d’unes copes.