Dickens segons Orwell

És ben possible que Dickens en privat fos el tipus d’egoista insensible, tal com el fa aparèixer el senyor Bechofer Roberts. Però a la seva obra publicada hi ha implícita una personalitat força diferent d’aquesta, una personalitat que li va fer guanyar molts més amics que enemics. Podria haver estat d’una altra manera, perquè encara que Dickens era un burgès, era certament un escriptor subversiu, un radical, hom podria dir sense mentir un rebel. Tothom que ha llegit extensament la seva obra ho ha sentit així. Gissing, per exemple, qui millor ha escrit sobre Dickens, era qualsevol cosa menys un radical, i desaprovava aquesta tendència a Dickens i desitjava que no hi fos, però mai no se li va ocórrer negar-la. A “Oliver Twist”, “Temps difícils”, “El casalot”, “La petita Dorritt”, Dickens va atacar les institucions angleses amb una ferocitat que no s’ha abordat des de llavors. Tot i això se les va arreglar a fer-ho sense que l’odiessin, i encara més, la mateixa gent que atacava l’han absorbit tan completament que ell mateix ha esdevingut una institució. En la seva actitud envers Dickens el públic anglès ha estat sempre una mica com l’elefant que sent una bastonada com si fos una deliciosa pessigolla. Abans de fer els deu anys em feien empassar Dickens coll avall uns mestres en els quals, malgrat la meva edat, hi veia una forta similitud amb Mr. Creakle, i és sabut sense necessitat que t’ho diguin que els advocats es delecten amb el Sargent Buzfuz i que “La petita Dorrit” és el llibre favorit del Ministeri de l’Interior. Dickens sembla haver aconseguit atacar tothom sense enemistar-se amb ningú.

Avui Charles Dickens faria 200 anys. Felicitats, Charles!