Diumenge de Delacroix

No sé a què obeeix que, de les sempre interessants exposicions del Caixafòrum, en deixem córrer tantes, però n’hi ha algunes que ens semblen de visita ineludible. Cert que cada dia som més sedentaris i que fa una mica de mandra traslladar-se fins aquell territori estèril dels volts de la plaça Espanya; però ves a saber el perquè, per Delacroix hem fet l’esforç. I mira que no és un artista que ens digui gran cosa, però per això mateix volíem donar-li una altra oportunitat.

Hem hagut de fer cua a un dels passadissos de l’antiga fàbrica Casarramona, cosa que no ens havia passat cap altre diumenge. No sé si la culpa és de la popularitat de Delacroix (ho dubto) o de la democratització de la visita a grans exposicions amb pretensions antològiques. Al nostre voltant hem sentit comentaris que suggerien que per a alguns dels visitants (sobretot, els més joves) allò era més una càrrega imposada que una qüestió d’interès. Un pare argentí tranquil·litzava les seves filles advertint-les que la visita seria ràpida, que ja tornaria ell un altre dia tot sol per entretenir-se a consciència davant dels quadres. Uns adolescents han recriminat la seva mare, a qui han trobat a l’exterior prenent el sol: havien estat fent temps dins, pensant-se que així es solidaritzaven amb els suposats interessos artístics de la seva progenitora.

Bé, en quant a l’exposició en si, cal reconèixer que hi ha un munt d’obres, encara que s’hi pot comptar un bon grapat d’apunts, gravats, esbossos i obra menor. Les considerades obres mestres escassegen, però hom es pot fer una idea bastant exacta del que va representar Eugène Delacroix al camp de batalla artístic del segle XIX. I, per dir la veritat, ni m’interessa ni m'emociona gaire.

El romanticisme, amb aquelles actituds eixelebrades que conviden a la comprensió de la rauxa anòmala, no m’ha suscitat mai cap simpatia. El marbre neoclàssic és igualment irritant, i segurament calia trobar-hi un antídot, però Delacroix és d’aquells remeis pitjors que la malaltia. Almenys jo no sé trobar-li cap virtut essencial, ni tan sols les seves suposades habilitats cromàtiques (poseu-lo al costat de Turner, per favor!)

Si els seus quadres històrics ja fan basarda, pitjor és encara quan es recolza en les prestigioses crosses de la literatura i pinta estampetes de Dant, Hamlet, Ivanhoe o les filles de Milton. En quant a les seves pretensions d’aconseguir dinamisme a partir de la torsió impossible dels cossos entrelligats de bèsties i persones, només n’obté deformitats desagradables. Tant com admirava Rubens, podia haver-se fixat una mica més a l’esplèndida composició d’El rapte de les filles de Leucippus, per exemple.

És clar que entre tanta oferta hi ha coses que es poden salvar de la crema: els gravats pel Faust, alguns apunts a llapis fets a peu de carrer, una marina i els seus dos autoretrats. Per què deu ser que els autoretrats solen ser tots bons? Potser pel profund coneixement que es té del model?

Hem dinat a una bodegueta del carrer Blai. La cambrera, en veure que tenim el tríptic de l’exposició, ens pregunta què tal està. Havia pensat anar-hi en plegar. Li mostro les fotos perquè es faci una idea del que hi trobarà, mentre en Josep li ve a dir que tot són gustos. La cambrera encongeix les espatlles i diu que, com que és gratis, no hi perd res. Té tota la raó.

[Aquí, una altra opinió sobre l’exposició que, un cop rellegida, veig que coincideixo gairebé al cent per cent amb la Kalamar.]