A la vorera

Em sap greu dir-ho, però encara fumo. Per això no serà estrany que em trobeu tres o quatre cops durant la meva jornada laboral palplantat a la vorera en un lloc vergonyosament discret amb una cigarreta fumejant a les mans.

No sé què pensaran els meus companys de feina no fumadors, especialment els més joves que han crescut amb la idea que fumar tabac és una de les activitats més estúpides, nocives i “uncool” del món (i ja m’està bé, perquè jo vaig desistir de ser “cool” quan tenia sis o set anys); però de moment no s’ha alçat cap veu airada que m’exigeixi fer hores extraordinàries a canvi de les meves puntuals absències. S’ha de dir que treballo a un equip una mica granadet, on els fumadors superem de sobres la mitjana de l’empresa.

La veritat és que no em sento especialment culpable per aquestes escapades i les trobo fins i tot reivindicables. Segons totes les recomanacions de la medicina laboral, els que treballem davant d’una pantalla d’ordinador hem de fer pauses periòdiques, no sé si cada hora o dues, per allunyar-nos de la força maligna del tràfic de bits. ¿Quina millor forma de fer-ho, que sortir de l’enrarit aire condicionat de l’edifici, i prendre una mica de contacte amb el món exterior? A més, aquests moments de nicotina gairebé intravenosa permeten també oportunitats per a la reflexió. ¿Quantes vegades l’impuls a respondre un correu maldestre amb un sarcasme ha estat apaivagat per una saludable i dilatòria cigarreta, i tot plegat ha acabat en exquisida diplomàcia?

A més, sento que la meva situació és privilegiada, ja que de retorn a dins puc informar del que està passant fora de la càpsula solipsista de l’edifici. Ningú com jo per anunciar que estan caient quatre gotes o que els estudiants han tallat la Diagonal. Notícies que els talps sempre aprecien.

A la vorera estant, amb un Camel encès entre l’índex i el cor, poden passar altres coses. Com que et demanin foc. Em sorprèn la quantitat de fumadors que funcionen sense encenedor; potser és que (a diferència de Blanche Dubois) m’he criat sense confiar en l’amabilitat del proïsme. Com a premi al client fidel (o no), a tots els estancs on compro un cartró (excepte a El Corte Inglés) em regalen un encenedor. En tinc un calaix ple i potser podria fer un sobresou amb la seva venda o els podria regalar a un mendicant sense habilitats innates perquè dignifiqués la façana de la seva trista empresa.

També hi ha qui et demana adreces impossibles, que ni tu coneixes, o que vol saber on és Sant Adrià del Besós, però que no pensa prendre cap metro, tramvia o autobús per arribar-hi. La majoria busca el Camp del Barça i els veus un parell d’hores més tard caminant en direcció contrària, ben satisfets amb les seves bosses de plàstic blaugrana.

Queda clar que ho estem intentant deixar?