Tina Vallès vista per Oriol Malet, bonica coberta, poc fidel a la realitat. |
A casa sentim una debilitat especial per les maneres literàries de la Tina Vallès i, per tant, l’anunci d’un llibre seu sempre és un goig anticipat. Tant és així que jo, que no sóc gens de Mortadelo, estic temptat a comprar-me la seva darrera aventura “Londres 2012”, només pel fet que la Tina l’ha traduïda al català (posaria la mà al foc a que superarà l’original). Però el motiu per haver-nos reunit al replà de l’escala no és aquest, sinó l’aparició d’«Un altre got d’absenta» (la breu edicions, 2012), un nou recull de textos curts, destil·lats i lentament ensucrats a partir d’apunts publicats als blocs de l’autora. Per cert, s’inclou a la col·lecció “Banda ampla”, única iniciativa en català (que conec) d’editar de forma continuada literatura produïda a la xarxa i on ja podíem trobar “L’aeroplà del Raval” de la mateixa Tina i l’àcid “Busca qui t’ha pegat” de l’imprescindible Martí R. Electrique.
En aquesta segona incursió dels bits al paper, Tina Vallès ha optat per la tècnica del retrat, més Velázquez que Gainsborough, però un Velázquez en sabatilles i bata de boatiné, exhibida com a uniforme civil. Tina contempla alguns dels seus veïns (encara que ara visqui a Sant Antoni, el llibre està totalment ancorat al Raval) i els vesteix immediatament amb una història mig imaginada i un sobrenom que els clava amb una agulla de cap sobre la pàgina encara en blanc. Qui no voldrà saber alguna cosa més de madona Quelònia, del senyor Oitant o d’en Gin Jolet?
«Un altre got d’absenta» s’acull explícitament a padrins i padrina tan irreprotxables (i sovint juganers) com són Mercè Rodoreda, Màrius Serra, Italo Calvino o Georges Perec. Millor el Calvino domèstic de “Palomar” que el dels seus avantpassats, segons va declarar l’escriptora a la presentació que va fer a “La Central” del Raval el passat dimecres 28 de març. En quant a Perec, suposo que està invocant “La vida, manual d’ús”, tot i que les anades i vingudes d’aquells burgesos parisencs, poc tenen a veure amb les poc sofisticades maniobres dels habitants del Raval. Com va dir Pau Vidal a la cerimònia, potser de forma prescient (i que content estic d’emprar aquest adjectiu inhabitual!), ens trobem davant d’un plagi civilitzat de “13, rue del Percebe”, obra seminal del mateix Ibáñez que la Vallès acaba de traduir.
El llibre es divideix en tres seccions: els veïns de l’escala, la gent del carrer i els professionals del barri. Jo aconsellaria als lectors que, perquè els textos brillin com es mereixen, en llegeixin un cada dia (al cap i a la fi, es tracta de literatura nascuda a un bloc, i com a tal l’hauríem de degustar). D’aquesta manera podran apreciar de forma immillorable aquesta barreja d’aguda observació, originalitat en la mirada, felicitat del llenguatge i tendra mala llet que caracteritzen la tímida autora.
Segons confessa la pròpia Tina, no ha tastat l’absenta en la vida. Per descobrir l’origen del títol caldrà que us el llegiu de cap a peus. Us asseguro que no us suposarà cap sacrifici, més aviat un suau formigueig que us excitarà les neurones. Jo, que sí que he tastat l’absenta (i que us recomano encaridament que us en mantingueu allunyats), certifico que els espirituosos continguts en aquest llibre amaguen positives virtuts, tant medicinals com literàries.
Te m'has avançat. El tinc sobre la taula per comentar (coming soon).
ResponEliminaJa te'l vaig veure al "Bloguejat"; però jo em pensava que no parlaves dels llibres dels col·legues.
EliminaA vegades no segueixo ni les meves pròpies normes... ;)
Eliminal'aeroplà vola alt, un altre a afegir per Sant Jordi
ResponEliminaQue consti, Francesc, que jo de llibres en parlo sigui o no Sant Jordi, però bo és aprofitar la diada per firar-se'l.
EliminaTenia previst el "seu" Mortadel·lo o sigui que ja veig que en caurà un altre :)
ResponEliminaClídice, d'en Moratdel·lo no en puc respondre, d'aquest sí.
EliminaCaram, caram, caram! És la primera ressenya que en llegeixo i ara mateix l'envio als editors, que espero que els facis la meitat de feliços que a mi com a mínim! Moltes gràcies! M'agrada molt el títol de la ressenya! :)
ResponEliminaGràcies a tu, Tina, que ens fas passar molt bones estones!
EliminaTé bona pinta. Primer el fullejaré, a veure si m'atrau tant com la teva crònica.
ResponEliminaEnric, pots anar al seu bloc, i et faràs una idea més precisa.
EliminaSembla interessant
ResponEliminaHo és, Deric.
EliminaAhir el vaig començar a llegir!
ResponEliminaSU
SU, seràs feliç.
EliminaFa anys que m'he quitat de comprar per Sant Jordi, tot i que sóc una entusiasta de la diada, ni que només sigui per la il·lusió que em fa veure gent fotent-se empentes per comprar un llibre. M'ho he deixat córrer, crec, perquè ja en compro la resta de l'any i blablablà. Dilluns, però, i a manera d'homenatge, faré una excepció. Compraré el de la Tina (uàu, la Tina, com escriu, la tia) i el d'en Nopca, per tal de fer gasto a ca La breu, que són petits i tenen més fe i voluntat que l'Alcoià. I, de pas, com a recordatori de l'entranyable premi Exhaurim-lo d'El Llibreter. I ja està.
ResponEliminaMatilde, tant se val el dia que el compris, que el producte no alterarà la seva qualitat i (malauradament) no s'exhaurirà, sobretot ara que ens falta el Llibreter. El d'en Nopca m'atrau, però té un cognom que no m'acabo de creure, com si fos una invenció editorial.
EliminaJa t'entenc, ja. A mi això em passa amb Ford Madox Ford, que no li he volgut llegir mai res perquè sempre he pensat que, amb un cognom així, el mínim que em pot passar es que m'acabi venent una moto. Anda, què tal un disseccionari amb cognoms d'autors impossibles?
Elimina