Pàgines

dijous, 26 d’abril del 2012

Blanc (1960) [2 de 2]


Kathmandu, aparença i realitat
Hergé havia desenvolupat durant aquells anys un interès especial pels fenòmens paranormals i pseudocientífics que li subministraven escriptors com Jacques Bergier o Louis Pauwels, per això no és estrany que utilitzés els somnis premonitoris, les visions místiques i la levitació com a genuïns recursos del guió. Igualment, per dissenyar la figura del ieti es va deixar assessorar per Bernard Heuvelmans, el creador de la criptozoologia, la “ciència” que s’ocupa de les misterioses bèsties encara pendents de taxonomitzar. En resultà una criatura tan creïble com entranyable, prova que la convicció documental d’Hergé era una de les seves principals aliades.

Però si és notable la fidelitat amb la que es representen els elements fantàstics, l’entorn cultural i geogràfic del viatge assoleix unes cotes de realisme que no es tornaran a repetir. Crec no equivocar-me si dic que “Tintín al Tibet” és l’únic àlbum on Tintín es permet fer una mica de turisme per matar unes hores a Delhi. Això dóna l’oportunitat a Hergé de dibuixar edificis del món real actuant com a tals (i no transvestint-los com va fer amb Petra a “Stoc de Coc”).


Continua la visita turística, ara el Qutab Minar de Delhi
Nit i tempesta de neu: retrat en gris
No cal dir que, estèticament, tot l’àlbum és una joia, especialment en el seu tractament d’un mitjà tan visualment ingrat com és el del paisatge nevat. Sospito que aquest ha de ser el títol favorit de Girbén, perquè en aquestes pàgines hi ha bones dosis de gaudi muntanyenc sense cap noció de competitivitat. És en tot cas un volum inusual pel seu subjacent to seriós. Hi ha gags, és clar, i alguns tan bons com les successives formes en les que el capità s’adreça al lama (Grand Mufti, Grand Vizir, Grand Trésor, Grand Mogol, Grande Chose, euh, Grand Bazar); però al pinyol de la trama hi ha un potent joc de lleialtats que implica tots els protagonistes. Tintín convertirà la seva amistat amb Chang en una força capaç de superar la distància i desafiar la mort, mentre que el capità, més reticent i terrenal, serà qui demostrarà (per a sorpresa de ningú) tenir el cor més ben posat de tot el món d’Hergé. Fins i tot el xerpa Tharkey, en principi un assalariat, demostrarà haver estat inoculat pel virus de la lleialtat i salvarà els nostres herois en una situació molt compromesa.

Hergé, que deia abominar dels rètols explicatius (i dels quals tant havia abusat a "Objectiu la Lluna"), a aquestes altures ja dominava completament l'art de l'elipsi, com fa aquí per introduir Tharkey.
Però la inesperada incògnita que resol l’equació és l’homínid enamorat que representa el ieti, veritable hereu del mestre King-Kong. No per coneguda, aquesta figura retòrica deixa de ser menys eficaç, i l’intent d’enretirar-li el tractament d’abominable mereix totes les meves simpaties. Però, com ja deia al principi, aquest “Tintín al Tibet” conté massa emocions d’alt voltatge pel meu gust. Afortunadament, la següent obra mestra seria tan diferent d’aquesta com la nit i el dia. O millor com l’aigua de neu i el xampany.


17 comentaris:

  1. Han obert una botiga Tintín al meu barri. No recordo com es diu la botiga, però és del nen aquest. Només et volia comentar això, per si t'interessa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Òscar però vaig servit i sobrat del "merchandising" del nen que dius.

      Elimina
  2. Desconeixía la relació d'Ergé amb Pawels i Bergier. Ah! un cosi de la meva dona té una botiga a Sabadell Norma còmics, o té molt material de Tintín.

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Francesc, en Bergier fins i tot es va convertir en un personatge de "Vol 714 a Sidney". Ja hi arribarem.

      Elimina
  3. Prefereixo que Hergè reversioni els monuments i que no sigui tan fidedigne, de vegades li surten edificis més bonics que els reals. Aquí els paisatges són sublims, tant com les marines dels altres àlbums.
    La lleialtat i l'amor al llibre em van emocionar molt de petita i com pots imaginar el final em va fer plorar llargament. Què solet es queda el Ieti..segueix sent el meu àlbum. L'únic però és que l'Hergé abriga molt poc als muntanyers. Quin comfort quan són al monestir!

    L'apunt turístic serà molt del gust del JL.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Kalamar, parlant de poca roba, pitjor ho tenen els camàlics que van de peus nus sobre la neu. T'has fixat que a la darrera pàgina, on hi ha una panoràmica de la caravana, es pot veure (minúscul) el monjo levitant?

      Elimina
  4. -Vinga, Jordi, que de nou farem tard per culpa teva!!!
    I aquí és quan jo brando les sabates que encara m'he de posar i dic la corrua de sempre:
    -Gran mufti, gran visir, gran mogol...

    (què seríem sense la parla domèstica, sense aquest grau primer d'identitat?)

    I no deixaré d'insistir en el palès influx del Samivel,
    tant per la part gràfica com en la conceptual.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, sí, que no me'n descuidi... Hauries de veure com de desenquadernat tinc el "Retorno de los brujos". Què t'he a venir a explicar de gran violència que pot suposar un seguit de relectures preadolecents.
      Jo també espero veure ploure granotes.

      Elimina
    2. Crec, Jordi, que en aquella època aquestes coses encara tenien una certa pàtina intelectual. Ara són carn de secta a internet.

      Elimina
  5. un dels millors albums de tintin, del tintin modern
    que hauria passat si Spielberg hagués conegut a Herge abans?

    ResponElimina
  6. ho dic per "Encontres a la tercera fase" i el cameo de Truffaut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, em sona haver llegit que Spielberg havia pensat en Truffaut perquè dirigís algun dels "Tintins" que tenia pensats.

      Elimina
  7. Un plaer pels sentits cada un dels apunts que fas sobre els diversos àlbums de Tintín. Redescobreixo moltes coses que se m'havien passat per alt mentre els llegia de menut (no els he tornat a llegir de fa dècades, crec, però els conservo a la memòria, gravats a foc).

    Per cert, aquests volums que han sortit fa no massa amb la història dels diversos volums d'Hergé deu anar per aquí, no? És interessant?

    I un altre descobriment que m'ha fet pujar l'ànim i després abaixar-lo en un moment. Has menionat en Girben com amant de la muntanya tranquil·la, i dic, calla! un dels meus!!!! He anat a cercar els seus bolgs i me'ls he trobat sense activitat.... aiiiii, Girben, no em deixis sol!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, et recomanaria una relectura adulta: segur que descobreixes moltes coses noves.

      No sé de quins volums parles, perquè entorn de Tintín i Hergé s'ha fet molta literatura.

      I en quant a en Girbén, sí que és una pena que (de moment) ho hagi deixat; per sort té molta història al darrere i convé explorar-la.

      Elimina
  8. Com que subscric gairebé al 100% les valoracions de la Kalamar, afegiré només un comentari tècnic. Estant a la feina m'he llançat sobre la vinyeta de la caravana per veure el monjo levitant... i ja no me n'he pogut estar de fer-li una lectura ràpida a la història completa. M'ha sobtat el gran nombre de vegades que Hergé desborda el marc de la vinyeta, i no només per expandir un efecte de so (com havia fet en algun altre àlbum), sinó que fins i tot el Milú se surt del marc a la primera pàgina. No ho recordava gens i em sembla una mostra del domini tècnic del qual ja n'havies parlat.
    (Haddock, excels, m'ha emocionat i m'ha fet riure tant o més que en les dotzenes de lectures anteriors)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Santi, que difícilment pensaríem en Hergé com un artista que desbordava la vinyeta, però ho va acabar fent, com es veu també aquí amb l'exclamació de Tharkey.

      Elimina