Entre la malícia i la follia

He estat a punt de no escriure res sobre la pel·lícula, al cap i a la fi, qui continua anant al cinema, quan pots fer-te un “streaming” apanyadet a l’ordinador? Només quatre desvagats nostàlgics, que encara apreciem contemplar l’audiovisual en un format raonablement gran. A qui li pot interessar, a més, un cineasta gairebé nonagenari que, per descomptat, no ens parla de vampirs, ni de super-herois, ni filma en 3D? Hi hagué un temps en el qual Alain Resnais marcava tendències a la cresta de l’onada (perdó per l’expressió que put a “trending topic”). Parlo d’una època molt llunyana, quan “Hiroshima, mon amour”, “Nuit et brouillard”, “Muriel” o “La guerre est finie” formaven part de la dieta imprescindible de qualsevol cinèfil. Anys posteriors ens racionaren el Resnais de torn i només s’estrenaren els títols que li vingué de gust al distribuïdor local (“Mon oncle d’Amerique”, “On connait la chanson” i poca cosa més). França, com a icona cultural, havia passat de moda, encara que el que fos capaç de dir-nos continués sent pertinent.

Sí, la cançó sona a coneguda, però tant la música com la lletra d’aquestes “Les males herbes” (o “Les herbes folles” en V. O.) és una excursió als altres límits. Es basa en la novel·la “L’incident” del minimalista i desconegut per a mi Christian Gailly. Explicar el seu argument és a la vegada fructífer i inútil. Marguerite Muir (Sabine Azéma), després de comprar-se unes sabates a una botiga dels jardins del Palais-Royal parisenc, es fa (gal·licisme) robar la bossa per un indocumentat. Georges Palet (André Dussolier) troba el moneder de Marguerite al pàrquing d’un centre comercial. Retorna la documentació a la policia, però (malgrat estar casat amb una mossa tan agradable com l’Anne Consigny) sent un interès poc explicable per conèixer la víctima de l’atracament.

L’atracció i rebuig que senten els protagonistes ocupen bona part del metratge davant la perplexitat de la família d’ell i de la col·lega d’ella. Resnais ha comparat la seva determinació a la de les males herbes que s’entesten a obrir-se pas entre les esquerdes de l’asfalt urbà i bé es podria referir també al seu propòsit de filmar la pel·lícula de la manera més imaginativa possible. El director defuig el realisme per introduir estilitzacions de tota mena i els actors, molts d’ells vells còmplices, passen del naturalisme a l’exageració, sense alçar una cella. El quartet d’admiradors de Marguerite, per exemple, no desentonarien a una comèdia musical.

És una pel·lícula plena d’artifici, amb interrupcions de la temporalitat, una banda sonora que va a la seva, el narrador en off menys omniscient que recordo i uns moviments de grua impossibles (potser una referència a les aficions aeronàutiques de la protagonista). Per què durant els primers minuts del film, de Sabine Azéma, només veiem la seva esquena i la seva cabellera roja? Per què als carrers del poble no hi ha cotxes? Per què el barri on hi ha el cinema sembla tret del “One from the Heart” de Coppola?

 
Poc importa trobar-hi respostes, el millor que pot fer l’espectador és deixar-se dur per l’esperit lúdic de Resnais qui, als 87 anys se sent més lliure que mai. Tant que, quan la cosa no dóna per a més, conclou amb un gran pet, a l’estil de Francesc Trabal, i sembla que vulgui embarcar-nos en una nova pel·lícula amb una nena que pregunta sobre gats i croquetes. Molt recomanable per a qui li agradi la narrativa poc convencional i cregui que la vida es joc.