Postal amb turcs

Durant els anys 50 i 60 del segle passat Alemanya va començar a contractar mà d’obra estrangera per apuntalar el seu miracle econòmic. Primer foren espanyols i grecs i poc després vindrien els turcs, els quals actualment amb una població de més d’un milió i mig formen la segona comunitat més gran del país. Les germanes Yasemin i Nesrin Samdereli, nascudes a Dortmund, però d’ascendència turca, decidiren escriure sobre el fenomen de la immigració i l’experiència de créixer entre dues cultures. Després de 50 versions del guió, finalment l’any passat completaren la història definitiva que la pròpia Yasemin va dirigir sota el títol de “Almanya - Willkommen in Deutschland” i que obtingué un notori èxit i algun premi nacional a Alemanya.

El guió es desenvolupa en dos temps. D’una banda als anys 60, on es relata l’arribada primer del patriarca, després de l’esposa i fills, a un país fred i desconegut, on tot sembla més extravagant que veritablement hostil. De l’altra a l’actualitat, on la família plenament integrada i ja amb una tercera generació nascuda al país d’acollida decideix fer un viatge de retorn per revisitar la casa pairal. El tema permetria una visió dramàtica o fins i tot crítica, però aquí s’ha optat per una estilització inofensiva amb maneres de comèdia. Les escenes que s’esdevenen al passat tendeixen a la farsa innòcua, mentre que el present es mostra amb un costumisme igualment amable.

Dos o tres gags funcionen bé i algunes observacions sobre el xoc cultural (els turcs posant en dubte la higiene dels alemanys o el seu va intent de celebrar el Nadal) són perspicaces; però el to general voreja la irrealitat. El detall més revelador de la pel·lícula és que està parlada gairebé completament en alemany. L’excusa és que el nét petit no entén el turc, per tant, la seva família comença a parlar en traducció automàtica alemanya, mentre que els teutons s’expressen en un incomprensible “camelo”, cosa que afegeix confusió a l’espectador amb alguna sensibilitat lingüística.

La maniobra és clara, el film està pensat per tranquil·litzar la consciència del públic del país (Alemanya). En cap moment es presenta cap indici de rebuig o prejudici dels autòctons envers els immigrants i, si és fa alguna broma sobre la població local, aquesta incideix en tants tòpics exagerats (Hitler, Brunhildes i salsitxes), que segurament induirà els al·ludits a esbossar més somriures que a alçar la cella de les protestes.

Aquests turcs modèlics, festejats per Angela Merkel, no hi ha qui se’ls cregui. Totes les arestes han estat llimades, cada membre de la família (i també el seu poble d’origen a l’Anatòlia) ha passat pel perruquer i la manicura i, en un moment de suspensió de la realitat, el patriarca (que s’ha dedicat tota la vida a fer feines de peó) és capaç de proporcionar habitatge a la seva nombrosa família en una casa de pisos de propietat. Quan la inversemblança ataca d’aquesta manera, no és estrany que pateixi una al·lucinació i em pensi que estic contemplant el famós capítol perdut de “Cuéntame”.