Tintín cinètic

El sistema planetari de Tintín és tan ric de referències i connexions, que les formes d’abordar-lo es poden considerar infinites, i un estudi de la relació d’Hergé i el seu heroi amb el cinema no seria de les més forasenyades. Això és el que fa el periodista Phillippe Lombard al breu assaig “Tintin, Hergé et le cinéma” (Democratic Books, 2011) que aparegué significativament just abans de l’estrena europea de la versió spielbergiana.

El llibre comença parlant de les mencions explícites al cinema dins de les pròpies aventures de Tintín, especialment freqüents a l’inici de la seva carrera: les filmacions que fa a Rússia i al Congo, la Mary Pickford de “Tintín a Amèrica”, la pel·lícula el rodatge de la qual interromp a “Els cigars del faraó” i el seu visionat posterior a una sala de Xangai ja a “El lotus blau”. Més discutibles són les influències que el cinema hagi pogut tenir a la narrativa d’Hergé; és cert que l’atmosfera i l’argument de “L’illa Negra” recorda poderosament “Els 39 graons” de Hitchcock i que el seu goril·la Ranko pot fer pensar en King-Kong, però ens movem en un territori de pura conjectura (de fet, el dibuixant no va veure “King-Kong” fins molts anys més tard).

En canvi, podria haver estat molt interessant estudiar com l’artista, sense buscar conscientment un llenguatge cinematogràfic, en desenvolupar la fluïdesa narrativa de les seves històries, descobreix i aplica en la seva maduresa totes les figures d’estil del setè art: el pla general, el pla americà, el primer pla, el tràveling, el zoom, la panoràmica... Malauradament, el llibre no té cap il·lustració (una mancança que, per un assumpte de permisos, és cada vegada més freqüent a la literatura de tema tintinesc) i la qüestió només es menciona superficialment.

Sumptuós exemple de tràveling lateral d'esquerra a dreta sobre un panorama únic de muntanyes ("Tintín al Tibet")

Més espai (de fet, el gruix del llibre) es dedica a les diverses adaptacions que s’han fet de les aventures al mitjà cinematogràfic. No les conec de forma exhaustiva, però gosaria dir que la majoria són nyaps de més o menys consideració. Almenys ho són la primitiva sèrie animada de principis del 60 i les produccions amb actors reals, “El secret del Toisó d’Or” i “El misteri de les taronges blaves”, carn de cinema de barriada, amb molt escassos vestigis de l’esperit Tintín. En quant a “Tintín al llac dels taurons”, sense conèixer el llargmetratge animat, només em puc refiar de la francament espantosa translació a paper. No hi ha dubte que, deixant de banda la qüestió de la fidelitat a l’original, la versió més reeixida i més satisfactòria artísticament és la recent de Steven Spielberg, la qual, a causa de la imminència de l’estrena és la més ben documentada de l’assaig. Em pregunto què hauria pogut passar si Alain Resnais hagués tirat endavant amb la seva projectada versió de “L’illa Negra”.

Tintín a València: sevillanes, guàrdies civils i Pedro Mari Sánchez, massa per a un sol film.

Queda una darrera secció, mig calaix de sastre, on hi ha pel·lícules fidels a l’esperit, si no al personatge, com “L’home de Rio” o “Les tribulacions d’un xinès a la Xina”, ambdues de Philippe de Broca i amb Jean-Paul Belmondo, a més de l’esperable Indiana Jones de Spielberg. Curiós cas el del cineasta Bruno Podalydes que, igual que Berlanga introduia a tots els seus films la paraula “autrohúngaro”, ell hi introdueix una maqueta en miniatura de l’emblemàtic coet vermell i blanc. I després queden els homenatges, les cintes on apareixen els àlbums de Tintín: “The Avengers” (quatre vegades!), “The Simpsons”, “The Reader”, “Kramer vs. Kramer”...

Atesa la qualitat molt menor que tenen la majoria d’obres cinematogràfiques entorn de Tintín i l’absència d’il·lustracions que puguin exemplificar paral·lelismes entre el llenguatge d’Hergé i el del cinema, aquest “Tintin, Hergé et le cinéma”, malgrat la bonica coberta de Stanislas, interessarà exclusivament al fan molt acèrrim del periodista belga; la resta pot abstenir-se amb tota tranquilitat.

"Dieu seul me voit" de Bruno Podalydès o "Le spectre d'Ottokar" (amplieu per apreciar els menús).