“Aaaah! je ris” (1962) [1 de 2]

La típica vinyeta inèdita. Ben poc interessant en aquest cas.

Moi aussi.

Quina decepció pel lector de set anys aquell “Les joies de la Castafiore” de tan esquifit trellat. Va ser el primer títol de la sèrie que vaig llegir en el mateix moment de la seva creació i no li vaig trobar ni punt de comparació amb àlbums anteriors. Per començar, quin nom tan ensopit i poc suggeridor! Molt millor “Ciel! Mes bijoux!”, com havia proposat originalment Hergé. On havien anat a parar els viatges a països llunyans, les persecucions inacabables, els perills trepidants, els escenaris més enllà d’exòtics? Aquí l’aventura quedava totalment diluïda, si no directament negada la seva possibilitat, i la resolució del petit misteri no podia ser més quotidiana i banal. El llibre vaig relegar-lo al calaix dels fracassos; però no hagué de passar gaire temps perquè la meva opinió es girés com un guant (coses d’anar madurant com a lector) i acabés sent, junt amb “L’afer Tornassol”, un dels meus dos cims personals dins de la sèrie, encara que per motius del tot oposats.

Els nostres herois entren a Moulinsart, d'on potser no en sortiran.

Qualsevol lector mínimament perceptiu s’adona que “Les joies de la Castafiore” ha estat creat en unes circumstàncies particularment felices. Hergé ha deixat enrere les seves angoixes culpables, purificades per les neus perpètues del Tibet, i se’n va a viure en alegre pecat amb la jove Fanny. Vol gaudir de la vida i també de la seva feina, i ara el que li ve més de gust és jugar amb les convencions del gènere que l’ha fet famós i dinamitar-lo des de dins, tot defraudant les expectatives del lector habitual.

Per a qui vulgui trobar-los, els senyals són ben a la vista i comencen a la mateixa coberta, on Tintín es posa el dit índex als llavis i sol·licita la nostra somrient complicitat a través de la quarta paret. La teatralitat de l’escena és evident, i la presència de focus i càmeres la corroboren. De fet, l’heroi queda en penombra i tota la lluminària incideix en la diva, autèntic motor del relat, sigui per activa o per passiva.

El robí de la "O" es perd a la versió catalana i castellana de l'obra, que algú m'expliqui el perquè.

I ja que “Les joies de la Castafiore” és l’únic títol de la saga on un personatge femení té un paper coprotagonista, caldrà mencionar la poca presència de femelles a la sèrie, un fet que sempre ha incomodat els assagistes més políticament correctes. Cal dir que el gènere d’aventures, al qual s’adscriu l’obra d’Hergé, ha estat tradicionalment un món masculí, com prova la novel·lística de Jules Verne, amb el que ha estat sovint comparat. En els llibres d’aquest segon l’aparició de la dona, quan es produeix, és merament decorativa, una subtrama amorosa on s’hi posa paradoxalment molt poc de cor. No deixa de ser significatiu que els grans retrats femenins a les aventures de Tintín (l’eclosió tardana de Bianca Castafiore i l’aparició de Peggy Alcázar) es produeixen en el moment que Hergé, desencantat del gènere que ha estat practicant durant trenta anys, comença a experimentar amb els seus mecanismes.

El pinyol de les joies en quatre vinyetes: Antonioni i telèfons blancs.

I en quant a les acusacions de misogínia que si l’imputen al dibuixant, si partim de la base que, llevat de Tintín, tots els personatges d’Hergé presenten un defecte o altre, no crec que Bianca sigui menys adorable que Haddock (però sí menys entranyable), i junts formen una parella còmica irresistible, a l’altura de la de Katherine Hepburn i Cary Grant per exemple. Només cal que substituïu el lleopard per un lloro.

Moi non plus

Sí, estic parlant de “Bringing up baby” (o “La fiera de mi niña”), estic parlant de Howard Hawks, de la més alta expressió de la comèdia i de “Les joies de la Castafiore” també. Joies, per cert, que són més alegries que no pas gemmes. Demà o demà passat una mica més.