Dies sense fum (2)

(20/4/2012) Vas pel carrer i l’aroma del tabac t’arriba pertot arreu. Abans, quan eres fumador, no el percebies, el núvol t’envoltava i t’aïllava d’altres sensacions olfactives. Ara, comences a olorar de nou subtileses com el perfum delicat de la tarongina i també la pudor d’un sofà de cuir entresuat. Has descobert que a la ciutat suren microclimes de nicotina que estaries disposat a seguir, com fa l’abella amb un vol de pol·len. Davant d’aquests exhibicionistes del vici (o exhivicionistes) no sabries si agrair-los el detall o denunciar-los per assetjament.

Abans, quan eres fumador, et senties minoria i creies descobrir mirades hostils al teu voltant; ara, per contra, s’han girat les tornes i sembla que el fumar (i el fumar-te) sense miraments siguin esports de masses.

(21/4/2012) Dissabte, dia que per definició no t’és laboral, tot sembla molt més complicat: disposes d’un excés d’hores per moure’t lliurement. Trobes a faltar alguna cosa, el complement -gairebé el premi- que segueix el gest de llevar-se, la monodosi en acabar el croissant de xocolata i abans de fer el primer glop de te, la satisfacció en sortir del restaurant o del cinema. L’aire lliure ja no té cap compensació.

(23/4/2012) Trobo a faltar les sortides al carrer durant la jornada laboral. Fins ara l’excusa era la de fumar una cigarreta. Ara que no la tinc, m’aferro al consell terapèutic de separar-se de la pantalla cada hora o dues per descansar la vista i desentumir les cames. Surto fora i per justificar-me em poso un xiclet a la boca. La masticació d’un tros de goma amb gust de pinya o de menta és una activitat d’una estupidesa equiparable a la de cremar tabac, o així la veig jo davant d’un mirall imaginari.

(26/4/2012) Porto més d’una setmana d’abstinència i encara no ho he comunicat a ningú. Em sorprèn que ni Josep ni la meva germana no ho hagin notat. No sé si prendre-m’ho com una inatenció per part seva o com un detall que, de tant assumit, ja ni es registra.

Avui, finalment per rebre una mica de recolzament públic (o simplement copets a l’esquena), li he dit a en Josep que ja no fumo. No s’ho ha acabat de creure. En el fons l’he fotut, perquè havíem quedat que deixaríem el tabac plegats i ara s’hi veurà obligat encara que no en tingui cap ganes.