Fi d’etapa

No és cap secret reconèixer que aquest any 2012 s’estila molt el pensament apocal·líptic i, si no hagués estat per les profecies maies, els titulars dels noticiaris (especialment a la seva secció econòmica) ens haurien conduït a idèntica conclusió. Per això no sorprèn que Mario Vargas Llosa pugi a una caixa de fusta (virtual) i amb aires de profeta malastruc proclami la decadència de la nostra cultura tal com la coneixíem a “La civilización del espectáculo” (Alfaguara, 2012), el seu primer títol publicat després de la concessió del Nobel de 2010.

Darrera d’aquesta cita explícita a “La Société du Spectacle” de Guy Debord trobarem un llibre més aviat breu (226 pàgines), on el novel·lista dóna la seva opinió sobre un munt de temes que es podrien considerar culturals en un sentit molt ampli de la paraula i de tots ells arriba a un mateix diagnòstic: la cultura actual és superficial, no té criteri ni una elit que estableixi el canon, la culpa de (gairebé) tot la té el Maig del 68 i qualsevol temps passat… etcètera. Aquest lament sobre el declivi de temps i costums és tan vell com l’existència de la pròpia literatura i, quan el profereix un autor que s’apropa a la vuitantena, sembla inevitable llei de vida.

De totes maneres, fins i tot un Vargas una mica nostàlgic del passat, no deixa de ser un Vargas intel·ligent i que mereix ser llegit, si no per l’originalitat del seu pensament, almenys per la claredat i l’interès de l’exposició. Comparteixo amb ell la sensació de presa de pèl que provoca l’obra d’alguns artistes plàstics actuals, més astuts brokers del concepte que no pas sacsejadors d’emocions. També m’agrada la seva postura orgullosament laica sobre afers complicats com el del vel islàmic.

Entenc menys la seva elegia sobre l’erotisme perdut, sacrificat a l’altar de la present immediatesa pornogràfica. Suposo que el que vol dir-nos és que enyora els temps en els que tenia ganes de follar a tothora (i qui no?) La seva abominació de la classe política actual, que obté els seus mèrits i demèrits per qüestions tan frívoles com Carla Bruni (Sarkozy) o l’exhibició de pectorals (Putin), mostra bé les seves carències, però no les seves causes. Diu Vargas que avui dia només els mediocres es dediquen a la política, perquè les persones brillants poden fer molt més diners sota el paraigües de la iniciativa privada. No sé amb quines estadístiques històriques compta l’escriptor peruà, però jo diria que fins i tot un polític de corrupció tirant a baixa (no crec en els incorruptibles absoluts) podria fer uns bons calerons en jubilar-se.

Però, és clar, a Mario Vargas Llosa el que li molesta és que Harry Potter i Dan Brown es venguin com Sugus de pinya i que tothom aplaudeixi aquest èxit quantitatiu de vendes sense que ningú denuncii les seves mancances qualitatives. I sí, té raó, però no tanta: alta i baixa cultura es barregen aquí, però caldria estudiar en quina proporció. Tot depèn del que vulguem anomenar “cultura”, que la liquadora Bauman ens ho ha posat tot de molt mal definir. Segurament la Rowling guanya per golejada a Proust; però (reconeguem-ho) Proust no va ser, per molt que insisteixin els seus exegetes, un autor popular i possiblement mai no havia estat tan llegit en termes absoluts com avui dia.

Caldrà esperar asseguts i veure què ens prepara el futur. No podem estar d’acord amb l’opinió de Vargas Llosa: no tot el que es publica a la xarxa és infumable i banal (ves, que he de dir!) Però millor que no es faci l’estret, perquè fins i tot ell mateix fa dècades que ha abandonat les interessants audàcies de “La casa verde” o “Conversación en la Catedral” i ha optat per una literatura amb gust de vainilla, competent, però en absolut transgressora. No sé si la distància entre el mag de Hogwarts i “el escribidor” és tan gran com ell es pensa. Mentrestant jo, com Groucho Marx, tinc principis adequats per a cada moment i situació.