Low Tech

Els dies que ens llevem optimistes hem de reconèixer que en vida nostra hem presenciat l’aparició (i de vegades subseqüent extinció) de múltiples invencions tecnològiques que han revolucionat en diversa mesura la nostra relació amb el món. Podria improvisar ara un “dimoni de les llistes” on incloure la fotocopiadora, el velcro, el mòbil, l’Actimel, el comandament a distància, la Nespresso, els implants dentals, els editors de textos, la targeta de crèdit, la fotografia digital, els caixers automàtics, la televisió en color, la Viagra, el moog, el microones o els Sugus de pinya.

Però d’entre totes aquestes grans idees, les que més admiració causen són les més senzilles, aquelles que et fan preguntar com ningú no hi havia pensat abans. Per no allunyar-nos gaire de casa, tots tenim al cap el “motxo” inventat pel riojà senyor Jalón; que mira que més simple no pot ser i què bé que li hauria anat a la meva àvia que es va passar la vida fregant pels pisos, agenollada sobre una mena de coixins, que devien de tenir un nom específic i tot, abans no desapareguessin per obsolets a causa del pal de fregar.

I qui recorda el temps que les maletes no duien rodes? Sembla que els equipatges hagin gaudit sempre d’aquest adminicle que tant facilita el seu transport, però la invenció data d’un ben recent 1987 i fins i tot té un nom propi, el del pilot de Northwest Airlines Robert Plath. Aquest home tan enginyós —que devia d’haver observat molts passatgers arrossegant feixugues maletes, en temps més democràtics que havien vist la desaparició progressiva de la figura del camàlic— no necessità inventar la roda, només li donà un dels usos pel qual havia estat inventada. Posant la maleta en posició vertical, afegint-li dues rodetes i una nansa telescòpica, la d’esforços que ens va estalviar! Llarga memòria doncs a Robert Plath.

I aquest homenatge inesperat a un dels herois anònims del nostre temps, pot semblar que no vingui a tomb, però és que Robert Plath apareix a la pel·lícula de la qual escrivia ahir sota les faccions ja ancianes de Harry Dean Stanton. M’ha fet molta gràcia descobrir que era un personatge històric i no una invenció de Paolo Sorrentino.

I amb aquestes petites epifanies anem tirant.