Viatge al Centre del Món

En un dels seus habituals estirabots destinats a l’autopromoció, Salvador Dalí va emprendre un viatge triomfal entre Ceret i Perpinyà per acabar proclamant l’estació ferroviària d’aquesta segona vila com a Centre del Món. Per descomptat ningú no es va molestar a esbrinar si aquesta asseveració del geni de Figueres tenia cap fonament racional; però els perpinyanencs s’afanyaren a fer seu un eslògan tan afavoridor. De fet, la renovació de l’estació ha deixat el vell edifici sepultat sota els cubs multicolors d’un centre comercial que només es podia dir El Centre del Món. Les galeries funcionen encara a mig gas i és pertinent preguntar-se si han obert en el millor dels moments i si mai arribaran a funcionar amb el vent a les veles. En quant a l’hotel del mateix nom gasta aires retrofuturistes que fan pensar a Barbarella, però queda una mica apartat del centre urbà que sovint és molt més interessant que el centre del món.

Ho confesso, no havia visitat encara la capital del que nosaltres anomenem la Catalunya Nord i l’experiència m’ha revelat una ciutat agradable, però d’un encís molt limitat. Segurament el fet que el dilluns fos pràcticament festiu a causa de la Pentecosta (tot i que la FNAC a l’antiga seu modernista de l’Aux Dames de France era oberta) m’ha deixat la impressió d’una ciutat més somorta del que ho és en realitat. He trobat curiós que, només creuar l’ara invisible frontera, es percebin alguns trets que només es podrien qualificar de típicament francesos: la forma dels porticons, les mansardes, els plàtans que voregen els carrers, els bustos de Marianne… Tots ells encara llegibles com a símbols de civilitat laica i republicana.

Però, no us enganyo, el que realment estava buscant eren els signes escadussers que es poguessin interpretar com a indicis de catalanitat i les conclusions no poden ser més desoladores (o més dessaladores, si us agafa per plorar). És innegable que Perpinyà i la seva àrea d’influència s’ha enamorat de l’adjectiu “català” i l’empra a tort i a dret amb força alegria, encara que no pertanyi al vocabulari oficial de la República Francesa. L’autopista que passa per ací es diu “La Catalane”, el sucre que acompanya el cafè és “Le Catalan”, una residencia universitària o una perruqueria s’anomenen “La Catalogne”, el restaurant ofereix cuina “catalana” i la fleca pastisseria “catalana” (encara que sigui de filiacions desconegudes, i el que predomini siguin “tapas” i “pizze”). Fins i tot una companyia d’assegurances exclusivament francesa afirma ser la favorita dels “catalans”.

Segurament el popular equip de rugbi local ha fet més per la vigència de l’adjectiu “català” que les modestes subvencions sudistes pagades per la nostra Generalitat. A l’hora de la veritat, però, les úniques persones disposades a parlar en català són algunes senyoretes privilegiades de l’oficina de turisme (amb les ganes que teníem de fer pràctiques de francès!)

Una vegada més, els únics que parlen català aquí desacomplexadament són els gitanos. Potser ja és hora que rebin una Creu de Sant Jordi, suposant que aquesta mena de penjolls puguin tenir un destinatari col·lectiu. I, si no pot ser, ja farem canviar les normes, que de temps, ganes i motius en tenim de sobres.