Guia per a llobatons enamorats

Ja és ben curiós que no hagués vist ni una sola de les sis pel·lícules anteriors de Wes Anderson. I dic que és curiós perquè, sobre el paper, es diria que és un autor fet exprés per a mi. Vegeu sinó: guions deliberadament artificiosos i analítics, poblats per personatges excèntrics interpretats per actors interessants; formalisme exagerat: simetries, composicions frontals, tràvelings laterals, un estricte codi de colors, tipografia Futura. I també imaginatives bandes sonores (us recomano les versions de Bowie que va fer Seu Jorge per “Life Aquatic”).

Sigui com sigui, amb “Moonrise Kingdom” el cinema de Wes Anderson ha deixat de ser un desconegut per a mi, tot i que s’assembla molt a com l’havia imaginat (només la lletra Futura ha estat substituïda per a l’ocasió per una cal·ligràfica lletra lligada). La història que explica és ben senzilla: som a una illa davant de les costes de Nova Anglaterra, l’any és el 1965, Sam i Suzy, una parella de preadolescents enamorats, decideixen escapar de casa i perdre’s enmig de la natura. Els adults que teòricament són responsables dels infants inicien la recerca i acaben demostrant que són molt més immadurs que els fugitius.

Com es pot veure per aquesta breu descripció es tracta d’un idil·li perfectament encantador que, si no fos per l’aparició d’una relació adulterina, seria una pel·lícula apta per a tots els públics (encara que només plenament gaudida per espectadors una mica més madurs). “Moonrise Kingdom” compta amb un elenc d’aquells capaços d’arrossegar-me a una sala de cinema, sobretot gràcies a Frances McDormand i Tilda Swinton, però també per Edward Norton, Bob Balaban o Bill Murray, i fins i tot Bruce Willis en un paper atípic per a ell. De totes maneres els protagonistes absoluts del film són la jove parella perseguida, Sam (Jared Gilman) i Suzy (Kara Hayward), dos actors debutants que, si no me’ls acabo de creure, no és perquè ho facin malament (que no ho fan), sinó perquè tanta artificiositat formal es dóna de bufetades amb el relat suposadament càndid d’un primer amor.

Passo per tant a l’apartat tècnic, que és on la pel·lícula veritablement brilla. La fotografia de Robert Yeoman afavoreix els grocs i els marrons d’una vella foto Kodak, amb un o dos estridents fars de Hopper per arrodonir l’equació. El vestuari de Kasia Walicka Maimone ha de ser sensacional, perquè jo no em fixo mai en aquestes coses i, si em fixo, i no ho trobo horrorós, ha de ser molt bon senyal. Els típics moviments laterals i les composicions centrades que caracteritzen el cinema d’Anderson, tenen aquí l’oportunitat de respirar una mica gràcies a una ambientació a l’aire lliure. La intel·ligent i malgrat tot analítica banda sonora té com a protagonista el Britten més pedagògic. Hi apareixen també temes de Hank Williams i Françoise Hardy (“Le temps des amours” sona com a declaració amorosa a la “nouvelle vague”). Però qui surt més ben parat és Alexandre Desplat, compositor francès que tothom vol tenir a la seva pel·lícula (des de Pixar a Polansky, sense moure’ns de la lletra P). El darrer moviment de la seva joganera suite tempestuosa ocupa els títols de crèdit amb un tractament  expositiu fàcilment assimilable al de “Tubular bells”.

Tot a “Moonrise Kingdom” convida a l’admiració i a un somriure lleu, llàstima que no emocioni gota. L’esteticisme té els seus límits.