Posteritats

Ai, la posteritat! Quin llegat quedarà d’una persona, especialment d’algú que ha gaudit d’una certa celebritat en vida, en el moment que la mort segelli la seva biografia? Coneixem casos de personatges immensament populars en un moment donat, caiguts després a l’abismal silenci dels segles, mentre que altres vides fosques han estat rescatades pòstumament per esdevenir clàssics perennes. En un territori que defuig aquests dos extrems trobem l’escriptor texà John Williams (1922-1994): poeta, autor d’un breu grapat de novel·les i receptor d’un National Book Award per la històrica “Augustus”. Es diria una vida d’un èxit literari raonable, però efímer, que un cop mort cediria la perdurabilitat del nom al seu molt més famós homònim, el compositor de bandes sonores de popularitat universal.

I així hauria estat, si no fos perquè John Williams va escriure l’any 1970 la novel·la “Stoner”, un llibre tranquil i en to menor, que havia d’enamorar successives generacions de lectors. En un recorregut similar al del Guadiana, “Stoner” passava alternativament de la dolça caiguda en l’oblit a la recuperació urgent i exasperada, instada pel darrer crític enlluernat pels seus encants. Coincidint amb la més recent d’aquestes operacions de rescat al seu país d’origen, la canària Ediciones Baile del Sol s’apuntà a fer-ne la primera traducció castellana el desembre de 2010. La fortuna volgué que Enrique Vila-Matas i Rodrigo Fresán, dos dels màxims prescriptors de literatura en llengua espanyola, qualifiquessin “Stoner” d’obra mestra indiscutible. Gràcies a això, els canaris ja van per la tercera edició i (més important) Edicions 62 en plenes festes del cinquantenari ha decidit celebrar-ho amb la seva pròpia versió de “Stoner”, una excel·lent traducció catalana d’Albert Torrescasana sortida el mes de maig d’enguany.

La història que explica “Stoner” és ben senzilla i queda resumida al primer paràgraf de la novel·la:

En William Stoner va entrar a estudiar a la Universitat de Missouri el 1910, quan tenia dinou anys. Vuit anys després, durant el punt àlgid de la Primera Guerra Mundial, va rebre el títol de doctor en Filosofia i va acceptar una plaça de docent a la mateixa universitat, on va ensenyar fins que va morir, l’any 1956. No va passar mai de la categoria de professor ajudant, i eren pocs els estudiants que el recordaven ni que fos vagament després d’haver assistit a les seves classes. Quan va morir, els seus col·legues van donar un manuscrit medieval a la biblioteca de la universitat en recordança seva. Aquest manuscrit encara es pot trobar a la Col·lecció de Llibres Singulars, i porta la inscripció següent: “Donat a la biblioteca de la Universitat de Missouri, en memòria de William Stoner, Departament d’Anglès. De part dels seus col·legues”.

William Stoner, fill de grangers, marxa a la universitat per fer estudis d’agronomia, però en un moment epifànic molt ben descrit descobreix l’encís de la literatura, a la qual dedicarà tota la seva vida, sense que aquest amor sigui exactament correspost. No millor sort tindrà en l’àmbit familiar o l’acadèmic, malgrat la seva actitud acomodatícia, disposada a entomar tots els contratemps amb conformitat. El balanç final semblarà apuntar al d’una vida fracassada, una vida que potser no valia la pena viure-la. O sí?

Les obres mestres fan de mal etiquetar i no seré jo qui comenci ara a emetre’n certificats. “Stoner” és un llibre discret, d’aquells que no fan ostentació de les seves virtuts en veu massa alta (i potser per això tendeix a caure en l’oblit de generació en generació); escrit de forma concisa i desapassionada, però plena de justesa i veritat. Descriu l’arc d’una vida humana i la fa tan creïble i propera, que aconsegueix que els seus problemes ens interpel·lin a nosaltres mateixos. Està valent la pena això que vivim? La resposta de “Stoner” és a la vegada desoladora i molt humana.