Així renegà Zarathustra

Versió nocturna d'Asterix i Cleopatra

L’estrena l’any 1979 del film Alien concità la rara aprovació unànime de públic i crítica. De retruc Ridley Scott fou saludat com una refrescant veu personal destinada a renovar la ciència-ficció, vaticini que la seva obra següent (Blade Runner) va semblar confirmar.

Més d’un quart de segle més tard, amb tots (públic i crítica) una mica més vells i esperem que també més savis, ja sabem que Scott no passa de ser un artesà competent i superficial, que val tant com l’equip tècnic del que s’envolta. No és d’estranyar doncs que el director, als seus 74 anys, enyori el triomf inicial que va significar Alien i intenti repetir-lo desesperadament.

Des del seu inici el projecte Prometheus va jugar amb l’ambigüitat de si seria o no una aventura anterior a Alien (em nego a utilitzar l’engendre etimològic de la “preqüela”) i aquest sí-però-no contribuí a què es parlés del film molt abans de la seva estrena. Un cop vist, no es pot negar que la seva peripècia té lloc en un univers força compatible amb el d’Alien, tot i que els punts de contacte que s’estableixen entre les dues pel·lícules em semblen del tot prescindibles. I tanmateix, l’existència prèvia d’Alien compromet part de l’originalitat de Prometheus, ja que repeteix amb poques variacions els signes d’identitat del primer film.

Una vegada més Scott brilla en els apartats tècnics: paisatges visualment molt bells, excel·lent disseny escenogràfic i de vestuari, efectes especials espectaculars (tot i que el 3D no em va semblar gran cosa). De vegades l’hipertiroïdisme de la producció juga en contra de la seva versemblança, com ho fa aquesta escultura d’un inexplicable cap descomunal que apareix a tots els cartells del films, o la mera idea de tancar unes naus plenament funcionals dins d’una estructura arquitectònica laberíntica.

 
Però és clar Prometheus es gaudeix molt millor amb el sentit crític desconnectat i potser aquest fet és un indici de com ha canviat el cinema comercial des dels ja llunyans temps d’Alien. Si aquella cinta era un tens i claustrofòbic exercici de terror a l’espai on no es donaven més explicacions de les necessàries (bàsicament que hi havia una mala bèstia a bord, disposada a cruspir-se tota la tripulació), Prometheus sembla pretendre donar-nos més pel preu de l’entrada i, no conforme amb presentar-nos l’extermini gradual de tot un equip a mans de formes biològiques amb molt mala entranya, inclou també una trama sobre l’origen de la vida humana a la Terra que segurament no satisfarà ni a darwinians ni a creacionistes.

Les pretensions del film no són necessàriament dolentes, però abans de voler comparar-se amb el 2001 de Kubrick potser caldria tapar els innombrables forats de l'arítmic colador que és el guió i dotar als seus personatges de prou gruix per fer-los interessants. Però des del moment que apareixen en pantalla la majoria d’ells du escrit al front el rètol “pinso d’alien” (començant per un geòleg i un biòleg que, amb el seu comportament cretí, són una vergonya pel mètode científic). Bons actors com Charlize Theron o l’infrautilitzat Idris Elba ocupen papers merament tòpics, mentre que l’esforçada Noomi Rapace (encarregada de protagonitzar una mitja hora final risiblement absurda) no aconsegueix fer-nos oblidar Sigourney Weaver. Guy Pearce apareix maquillat (de forma poc creïble) com si tingués 90 anys, amb l’únic objectiu de palesar com és de difícil envellir un actor artificialment i provocar de passada la pregunta inevitable: per què no van contractar un actor de 90 anys enlloc d’un de 40? L’únic que té alguna oportunitat de brillar és Michael Fassbender, tot i que ja sabem per experiència que el paper de fastidiós robot quasi humà és tremendament agraït.

Per especificar les moltes coses que m’han irritat d’aquesta pel·lícula, començant pel nivell d’estupidesa que considera implícit a l’espectador mitjà, hauria de rebentar alguns dels seus cops d’efecte. Atès que Prometheus està gaudint d’un bon èxit a taquilla i que la seva conclusió apunta a una seqüela (cosa que no feia l’Alien original), potser es mereixeria que ho fes, encara que fos de forma profilàctica.

Decididament, abandono aquests puerils debats teològics/biològics i em passo al cinema (suposadament) infantil on, si les discussions són rarament profundes, el grau de diversió està garantit. No hi ha premi, però de quines recomanables pel·lícules animades estic parlant?

Noomi Rapace, ridícula per exigències del guió