Pàgines

divendres, 21 de setembre del 2012

Busch/Sempé, l’eix franco-alemany

Per no sucumbir al badall de Hannover vam acudir al reclam d’una exposició sobre Sempé que es cel·lebrava al Museu Wilhelm Busch, un palau del segle XVIII situat a un parc als afores de la ciutat. Malgrat que l’esquer era l’obra del bordelès que aquest agost va fer 80 anys, els dibuixos de Wilhelm Busch (1832 - 1908) també mereixen el desviament, més justificat encara en tractar-se d’un producte genuïnament alemany.

Busch, originari de la Baixa Saxònia (capital Hannover), havia estudiat enginyeria mecànica, però més endavant s’inclinà per l’aprenentatge de l’art amb estades a Düsseldorf, Anvers i Munic. Si bé com a pintor no va vendre ni un quadre, les seves caricatures sovint acompanyades de rodolins o poemes que ell mateix escrivia gaudiren d’un èxit fulminant i durador. Alguns dels seus versos han esdevingut adagis ben vius a la cultura oral del país, mentre que els seus llibres —malgrat uns continguts sovint violents i poc correctes— són lectura quasi obligada per a la quitxalla.

Apart de la gràcia i el moviment que tenen les seves vinyetes, la novetat de l’obra de Busch rau en la seva idea d’explicar una història a partir d’una successió de dibuixos subratllats amb un breu text, per això ha estat considerat molt raonablement com un dels avis del còmic. La seva obra més famosa i la que més ha transcendit enllà de les fronteres alemanyes és “Max und Moritz” (1865), una col·lecció de vuit historietes narrades en rodolins i protagonitzades pel duet titular. Cada historieta escenifica una bretolada diferent d’aquests infants terribles, bretolades que inclouen el sabotatge d’un pont, el maltracte animal, la violència física i altres barbaritats similars. El llibre culmina salvatgement amb els nois mòlts, fets literal farina al molí, i devorats pels ànecs de la granja. Molt recomanable.

“Max und Moritz”, exemplifiquen l’arquetípic i terrible duo trapella tan fèrtil a la tradició del còmic. Fills seus són els Katzenjammer Kids creats a Estats Units el 1897 per l’immigrant alemany Rudolph Dirks; els Quick et Flupke (1930) d’Hergé podrien ser els seus néts; i els Zipi i Zape (1948) de Josep Escobar besnéts legítims.

Apart dels originals de Busch, el museu presenta algunes caricatures modernes alemanyes de caire més aviat polític i d’un interès bastant local. I Sempé? Bé, gràcies. Sense ser una exposició antològica, estaven ben representades les seves facetes tant d’il·lustrador (amb portades per a New Yorker) com d’humorista. Sempé és el narrador de l’individu, sigui perdut dins de la multitud o dins de la monumentalitat arquitectònica. També és un tendre recopilador dels petits plaers de la vida i, en aquest aspecte, el revers ideal de Busch. 


11 comentaris:

  1. Una visita ben aprofitada al Museu de Busch amb dos mestres.

    L'Apel·les Mestres va aprofitar el mestratge d'en Busch per a fer la seva incursió a les historietes amb un llenguatge políticament totalment incorrecte. En vaig parlar ja fa un temps: http://librorum.piscolabis.cat/2010/10/cuentos-vivos-dapelles-mestres-els_25.html

    El Sempé, en canvi, és tot subtilesa políticament correcte que comporta la seva dificultat. És més fàcil l'humor gruixut que el subtil!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament, fa una setmana vaig ser a l'inauguració d'una exposició sobre Apel·les Mestres a la Casa dels Entremesos de la plaça de les Beates.

      Elimina
  2. Poca cosa o res en sé de Hannover, però Max und Moritz mereixen desviar la ruta per fer una visita al museu; Busch és senzillament genial! Sempé el vaig seguir durant un temps no recordo on. Encara corra un Petit Nicolas pels prestatges de la llibreria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Petit Nicolàs és una assignatura que tinc pendent, potser per qüestió d'edat.

      Elimina
  3. Ai, El petit Nicolàs, m'encanta rellegir-lo :) Deixa't d'edats! I, se m'acut, per què saludem als avions quan passen si sabem que ningú no ens veu? :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, quan dic edat vull dir que quan es va fer popular jo ja era adult.

      Elimina
  4. No es gaire conegut fora de les fronteres alemanyes el Wilhelm Busch, no...?

    ResponElimina
  5. Home, pons007, i tant que sí! Busch és un clàssic.

    ResponElimina
  6. Pons, estic d'acord amb l'Enric. Tots els experts consultats el consideren un clàssic.

    ResponElimina
  7. llavors soc joc l'inculte total, d'acord, gràcies...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, no t'ho prenguis tan a la tremenda, tot s'aprèn.

      Elimina