Isla de Tierra

El costat racional del meu cervell fa dècades que es pregunta perquè, des del punt de vista de l’Estat (amb Govern a Madrid), Gibraltar és considerat com a lícita aspiració espanyola, mentre que ni Ceuta ni Melilla són dignes de pertànyer al Marroc en justa contrapartida. Potser estic simplificant i opino pel broc gros, tot saltant-me subtileses històriques que desconec i, com que afecta a persones que allí hi viuen i hi treballen, no en diré més.

Molt més curioses son aquestes escopinades de terra ferma, insignificances accidentals de la Mediterrània, que s’agrupen sota el nom-paraigües de “Plazas de Soberanía”. D’elles res no en sabem ni molt menys hi pensem, si no és perquè de pasqües a rams algun esdeveniment les catapulta a les capçaleres de la premsa. Aquests dies és la Isla de Tierra de l’arxipèlag de les Alhucemas la que ha estat notícia per l’arribada a les seves costes d’una vuitantena d’immigrants subsaharians. Pel fet que tècnicament es trobaven en territori espanyol, el govern de Mariano Rajoy se n’hauria d’ocupar, bé acollint-los al si de l’estat del malestar, bé prenent mesures més contundents, com l’extradició. Segons les últimes notícies la nit passada aquests nàufrags voluntaris foren desembarcats per la Guardia Civil a la platja marroquina de Sfiha en una maniobra concertada pels dos governs implicats. El destí final dels dissortats emigrants serà possiblement Algèria, per afegir estacions al via crucis. 

Aquest estiu he parlat sovint d’illes desertes, però no tenia previst mencionar la poc distingida Isla de Tierra que, igual que la seva germana Isla de Mar, havia estat deshabitada fins fa quatre dies. La seva escassa distància de les platges marroquines havia permès que els banyistes s’hi acostessin per fer innocents capbussades i altres activitats lúdiques caniculars. Des de l’incident a Perejil l’illa havia estat acordonada per impedir-hi l’accés, accés que només han transgredit aquest mes d’agost alguns traficants de persones particularment imaginatius.

Deixant de banda el drama humà, si és que això és possible, voldria que algú m’expliqués quin sentit té que un país suposadament adult mantingui la seva sobirania sobre un trio de rocs estèrils —allunyats del seu territori i geogràficament lligats a l’Àfrica— que no li reporten cap benefici (i sí algun mal de cap). Crec que el tret redemptor d’un Peñón de Alhucemas amb estètica digna d’un videojoc no és justificació suficient. El cas és un exemple flagrant de la puerilitat sobre la qual es basteixen els territoris nacionals.

¿Algú se’n recorda d’aquell temps primerenc dels anys escolars, quan vam traçar una línia vertical de bolígraf a la taula que compartíem amb un company i li prohibírem histèricament que la sobrepassés, fos pel colze, pel quadern o el “carpesano”? Doncs això.

El Peñón de Alhucemas té una pinta digna de "Joc de Trons".