La lectura infinita (1 de 2)

A la tercera ha anat la vençuda i (de forma més discreta que als dos intents anteriors) finalment he llegit, i acabat, “Infinite Jest” de David Foster Wallace, tres anys més tard que Josep me la regalés a Montreal un juliol de 2009. De fet el que he llegit és la versió digital (via e-reader) en castellà, anomenada “La broma infinita”, i publicada per Mondadori en diverses edicions durant el segle XXI. No parlaré ara de la problemàtica de la seva traducció —com que les llengües implicades són el castellà i l’anglès, hi dedicaré algun apunt directament en castellà (estrictament fora de sèrie pel que fa a aquest bloc) per no afegir més confusió de la necessària—, ni donaré encara la meva opinió sobre el seu interès literari, sinó que em limitaré a comentar alguns detalls relatius a aquesta edició electrònica i al que la lectura digital implica.

En un món ideal la versió electrònica d’un llibre seria el format virtual on podrien incorporar-se les esmenes a errates passades. Sense sorpresa comprovo que Mondadori no s’ha trencat les banyes i ha traslladat el text amb els errors originals. Alguns exemples:

(pàg. 42): “horarios” on hauria de dir “honorarios”
(pàg. 64): “barshee” on hauria de dir “banshee”
(pàg. 259): “Charles Heston” on hauria de dir “Charlton Heston”.
(pàg. 263): “mucronada” on hauria de dir “mucronata”.
(pàg. 1269): “recopilarse” on hauria de dir “recompilarse”.
(pàg. 1277): “serática” on hauria de dir “seráfica”.
(pàg. 1299): “MCLMLXII” on hauria de dir “MCMLXII” (que sí que té sentit).
(pàg. 725): “avispara” on hauria de dir “avisara”.
(pàg. 1331): “antídota” on hauria de dir “antídoto”.
etcètera...

Creia que l’absència de l’important símbol ❍ que encapçala les diverses parts de la novel·la havia estat una altra víctima del pas al format digital, però he comprovat que a la versió en paper ja no l’havien respectat, o sigui que les destrosses vénen de lluny. No sembla tampoc que ningú s’hagi molestat a verificar les bondats de l’adaptació que presenta anomalies com les següents:

• en paginar endavant, apareix la mateixa pàgina (tot i que el seu número de pàgina indicat a sota ha augmentat una unitat).
• pàgines “desaparegudes” que només es poden recuperar augmentant o disminuint la tipografia.
• grans espais en blanc i fins i tot pàgines senceres en blanc entre paràgrafs que són consecutius.
• paràgrafs interromputs a mitja pàgina que es reprenen a la pàgina següent.

Tot això són pitafis flagrants de la versió cibernètica (per dir-ho en modern) sobre els quals ningú no sembla escriure ni emetre cap queixa, tot i que sospito que són freqüents a qualsevol edició electrònica.

Aquests dies s’està parlant bastant de la demanda que ha fet Bruce Willis ("Luz de luna", "La jungla de cristal", alopècia) en descobrir que les seves filles no podran heretar els milers de cançons que el seu pare ha comprat a través d’iTunes (i per les quals segurament les ara-nenes no mostraran cap interès mai de la vida). Jo no vaig tan lluny i amb prou feines em preocupo de la problemàtica que suposa prestar la meva còpia legalment adquirida de “La broma infinita” a un aparell similar i conjugal que s’empara sota el mateix sostre. Encara pitjor, em pregunto què passarà quan el meu lector SONY, per aquelles coses de l’obsolescència programada, expiri sense cap dignitat d’aquí un o dos anys. Com sempre, no vaig llegir la lletra petita del contracte, o sigui que em temo que perdré bous, esquelles i bromes infinites pel camí. Al menys els llibres d’Enid Blyton impresos en paper analògic encara els puc recuperar, si els busco als prestatges dels altells.

Vivim una fugida endavant, cap a una modernitat sense penediment. Qui es lamenti, passarà per retrògrad mentre que, per altra banda, algú s’estranyarà que la venda de llibres en paper encara sigui predominant.