Traducció infinita

Com deia dilluns, he acabat llegint “La broma infinita” en la seva traducció al castellà, tot i que disposava ja de l’edició original en anglès. Serà que m’estic fent vell, però no em veia amb cor d’enfrontar-me a més de mil pàgines d’una prosa tan densa i un vocabulari tan ric. Amb el bescanvi evidentment vaig sortir perdent, perquè poques són les traduccions que estiguin a l’altura de l’original, però en aquest cas la pèrdua ha estat particularment sagnant.

Traduir David Foster Wallace no ha de ser gens senzill: la seva sintaxi tendeix a l’envitricollament, el seu lèxic abasta des dels termes col·loquials als neologismes cultistes i els seus jocs conceptuals demostren una gran sofisticació. Malgrat tot, a mesura que avançava en la lectura del text castellà m’anava adonant que alguna cosa no rutllava. M’estava trobant amb frases que no tenien sentit, expressions que no s’entenien, referències críptiques i construccions poc elegants. Atesa la fama que té “La broma infinita” de ser un llibre difícil, anava acceptant intimidat aquestes rareses de la novel·la fins el moment que em va pujar la mosca al nas i vaig decidir confrontar els textos. Per la meva (no tal) sorpresa, el motiu que feia de “La broma infinita” un malson estilístic era la seva pèssima traducció.

A partir d’aquest moment, cada vegada que alguna frase no em semblava natural, acudia a les fonts i, si trobava errors de traducció, en prenia nota. La llista final ha quedat ben llustrosa i no vull pensar el resultat que obtindria si acarés exhaustivament les dues versions. La traducció de la novel·la està acreditada a Marcelo Covián amb revisió de Javier Calvo. No sé ben bé què vol dir això de la revisió, però amb fruits tan penosos, sona gairebé a sarcasme. Diria que Covián i Calvo són noms coneguts al món de la traducció i el segon és també novel·lista, sorprèn per tant aquest pitafi. I no em digueu que l’ofici de traductor està mal pagat, que és cert, però no justifica perdre el punt d’honor professional, sobretot quan tens entre mans un llibre que sembla destinat a entrar en el canon de la novel·lística nord-americana del segle XX.

No he sabut trobar a la xarxa cap comentari sobre la nefasta traducció (sí, en canvi, al bloc del novel·lista argentí Patricio Pron un elogi genèric a la feina del traductor, on es citen entre d’altres Covián i Calvo). Atès que els blocs literaris més exquisits van plens de les excel·lències de l’obra de DFW i atès també que en aquest país els que llegeixen en anglès són encara minoria, em sorprèn la poca sensibilitat lectora amb la que alguns s’empassen els textos.

[El meu treball escolar ha quedat tan llarg que us l’estalvio. Si algú té curiositat, el trobarà en pàgina apart seguint aquest enllaç o per l’enllaç de la capçalera.]