“¡Atraco!”, la darrera pel·lícula d’Eduard Cortés, s’acaba d’estrenar molt ben promocionada per l’excel·lent acollida que obtingué a l’Argentina l’agost passat. Un cop vista, l’èxit s’ha d’atribuir a la incomprensible devoció (o morbo) que sent bona part d’aquella nació per la figura d’Evita Perón, devoció que tan bé encarna a la pel·lícula l’actor Guillermo Francella, perquè francament no n’hi ha per tant.
Coproduïda per Pedro Costa, inveterat escorcollador de la història criminal de la península ibèrica, “¡Atraco!” es basa en una llegenda urbana tan improbable com sucosa, on les joies de la difunta Evita serien empenyorades a Madrid per sufragar l’exili del General Perón i excitar de passada la cobdícia de Doña Carmen Polo, garsa absoluta del “Régimen”. Els ingredients són tan irresistibles i perillosos com un gram de nitroglicerina i cal dir que gairebé en cap apartat la pel·lícula reïx.
La primera part del film, que relata la preparació del robatori, malgrat uns gags massa subratllats, passa bé gràcies als dos actors que personifiquen els atracadors amb humanitat fàcil de compartir: el jove Nicolás Cabré i, molt especialment, Guillermo Francella (de qui ja coneixíem les seves aptituds de roba-escenes gràcies a ”El secreto de sus ojos”). Després, quan comença la investigació policial, i apareixen els molt menys interessants representants de la Llei, encarnats per Óscar Jaenada i Jordi Martínez, el cervell del públic es despista, encara que el guió insisteixi a embutir-los un “passat” que, la veritat, no calia. Al bell mig de tot aquest aiguabarreig hi ha una infermera tan bufona com actoralment inepta a la qual Amaia Salamanca intenta donar cos per justificar el sou. A tall d’anècdota, apart de Jaenada i Martínez, a l’elenc s’hi afegeixen altres noms d’aquí com els de Francesc Albiol (que està molt bé), Victòria Pagès o Jordi Banacolocha i, com que l’acció es desenvolupa a Madrid, algú podria pensar en una invasió subtil d’aquelles que prefigurava Calders.
El que comença com una (més o menys) comèdia (més o menys) picaresca, va esdevenint a poc a poc un drama, sense que ningú no es molesti a atenuar el canvi de to. Algunes escenes perfectament funcionals, com la de la detenció dels dos atracadors, està escrita amb un accent tan apoteòsic que es diria que pertany a la coda madrilenya de “Parsifal”. I en quant al tràgic final, no sembla tenir altra justificació que el bon resultat que donen aquests desenllaços de fugida endavant des dels temps de “Thelma & Louise”.
Solem criticar les deficients ambientacions històriques del cinema espanyol i no estic segur que “¡Atraco!” no s’estigui defensant dels càrrecs mitjançant una provocació pura. Perquè la seva visió dels anys 50 a Madrid és tan colorista i tòpica com si d’un reportatge d’algun d’aquests suplements de moda d’EL PAÍS (titulat “Vuelve el cocktail y el pick-up”) es tractés. La delirant escena al pis del joier Ferran, on Victòria Pagès i unes amigues es pixen de riure per culpa d’un Túrmix que fa batut de maduixes mereix passar a l’antologia de la memòria històrica com a decoració d’interiors.
És una pena que Eduard Cortés, que va fer un debut força interessant al terreny cinematogràfic fa deu anys amb “La vida de nadie”, hagi derivat cap a aquests productes de pastisseria industrial que ja es prefiguraven a l’anterior (i massa recent) “The Pelayos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada