Hildesheim (2 de 2)

L’altre punt d’interès de Hildesheim que la Unesco sanciona és l’església de Sant Miquel construïda entre 1001 i 1031 en estil romànic otonià. Situada sobre un turó i amb aires d’haver estat restaurada recentment, encara es percep l’olor de pintura al seu interior. Acostumats a la modèstia del nostre romànic, sempre sobta una mica topar-se amb mostres tan monumentals d’aquest mateix estil, especialment generós aquí on tot es duplica als dos extrems de la nau: doble absis, doble torre massissa i quadrada, doble torreta esvelta i cilíndrica com un minaret. L’interior en forma de basílica no tem emblanquinar les parets per afegir rellevància al fabulós sostre de fusta pintada (segle XIII).

Exhaurit el programa de visites en menys temps del previst, pel fet d’haver trobat tancada la catedral, ens apropem al Roemer-und Pelizaeus-Museum Hildesheim que passa per tenir una bona col·lecció d’art peruà i egipci, apart d’exhibir la segona col·lecció més gran d’Europa de porcellana xinesa. La veritat, el que més ens atrau és la secció egípcia, exposada de forma molt didàctica en un edifici de l’any 2000 on curiosament és fàcil orientar-se. Llàstima que la majoria de panells estiguin escrits en alemany amb algun fragment escadusser traduït a l’anglès, però això ja és propi del país, que sembla perennement emprenyat perquè la seva llengua no està més estesa arreu del món.

de JMTD

La col·lecció exhibeix qualitat, encara que és una mica eclèctica, i presenta un Egipte bastant romanitzat. Un dels seus moments més absurds és el de la reproducció en goma-escuma d’una de les tombes subterrànies de la Vall dels Reis. La peça més coneguda del museu és l’estàtua tallada en pedra calcària de l’arquitecte Hemiunu, a qui responsabilitzen de la construcció de la piràmide de Gizeh. No em sorprèn la celebritat d’Hemiunu, és indubtable que qualsevol humanització de la figura representada a través de l’aspra visió realista ens fa l’art molt més proper que si ens cenyim només a la reiterativa divinització dels faraons.

Hi ha en aquest museu de nom fàcilment oblidable una exposició sobre Arquímedes que consisteix bàsicament en panells no traduïts. No seré jo qui menysvalori els mèrits del matemàtic de Siracusa, però em fa l’efecte que aquestes perorates germàniques estan col·laborant en el llançament d’algun best-seller de nissaga similar a “El codi da Vinci”. Al final de les rampes i del recorregut (oh, sorpresa! oh, “Forza del destino”!) ensopeguem amb les portes de la catedral, exhibides aquí mentre durin les obres de restauració. Expliquen les històries no paral·leles d’Adam i de Jesucrist. Segons Galderich, testimonien la continuïtat entre el treball en bronze dels romans i el dels artesans medievals. En tot cas, bones notícies. Per si algú les vol veure, tenen aquesta pinta: