Pàgines

divendres, 5 d’octubre del 2012

La maledicció de l’obra maleïda (2 de 2)

Füssli il·lustra "Macbeth"
Després de l’exhauridora lectura de “La broma infinita”, necessitava refugiar-me en un recés de confiança, obertament còmic a poder ser. Guardava un bon record de “La conxorxa dels ximples” de John Kennedy Toole (Columna, 1997), casualment recuperada per Francesc Puigcarbó en el mateix moment que jo n’encetava la lectura, i cap allà m’hi vaig llençar sense reticències. Efectivament la memòria no m’enganyava i la novel·la continua sent enormement divertida, encara que el seu efecte sorpresa hagi perdut pistonada des de l’any 82 del nostre descobriment mutu, potser perquè va generar moltes seqüeles més o menys encobertes que acostumaren el nostre paladar a aquestes maniobres tan excèntriques.

Malgrat la façana jovial d’aquesta conxorxa, el llibre té un rerefons tràgic i fins i tot malastruc que ha estat explotat a bastament per potenciar la seva llegenda. De segur explicaré sobre mullat, però deixeu-me que refresqui alguns fets. El seu autor John Kennedy Toole (New Orleans, 1937-1969) va treballar molts anys entorn d’aquesta novel·la, mentre exercia de professor universitari a diversos instituts de Louisiana. Enviada (i mig acceptada) a la prestigiosa editorial Simon & Schuster, s’inicià un procés de revisió i canvi monitoritzat per Robert Gottlieb que mai no dugué enlloc: després de dos anys de correspondència creuada, l’editor encara opinava que la novel·la era massa episòdica i que no semblava tenir cap propòsit. El diàleg quedà interromput. 

Deprimit per una empresa literària que no mostrava cap indici d’avanç, Kennedy Toole conclogué la seva vida el març del 69 a Biloxi, Mississippi, connectant una mànega de jardí al tub d’escapament del seu cotxe. La seva mare, Thelma Toole, després de dos anys de depressió decidí reivindicar l’obra del fill i, armada amb una còpia en paper carbó de la novel·la va visitar fins a set editorials en els propers cinc anys. Totes la rebutjaren. El proper pas de la senyora fou assetjar el novel·lista Walker Percy que acabava d’incorporar-se al professorat de la Loyola University de Nova Orleans. Després d’algunes reticències Percy inicià la lectura i aviat quedà captivat per l’art de Toole, de manera que es va convertir en el seu principal adalil. Encara calgué que passessin tres anys perquè finalment la Louisiana State University Press la publiqués el 1980. La vida pública de “A confederacy of dunces” tingué una arrencada lenta, però plena de prestigi. L’any 81 John Kennedy Toole rebé a títol pòstum el premi Pulitzer de ficció, quan ja poc li podia servir.

Encara que des de llavors “La conxorxa dels ximples” és considerada un clàssic de l’humor modern, no deixa de ser la causa de la mort del seu autor i es podria qualificar per tant com a obra maleïda; però encara és més sinistra la història de la seva adaptació cinematogràfica que des de fa trenta anys es troba en allò que a Hollywood en diuen “development hell”. Ja l’any 1982 Harold Ramis havia d’escriure una adaptació amb John Belushi en el paper d’Ignatius Reilly. La mort de Belushi a causa d’una sobredosi aquell mateix any va fer avortar el projecte. Els següents candidats foren John Candy (mort d’un atac de cor als 43 anys) i Chris Farley (mort de sobredosi als 33 anys). Per la seva part John Waters havia proposat fer una versió on Ignatius fos interpretat per Divine (mort per problemes del cor als 42 anys). John Goodman, resident a Nova Orleansi també aspirant al paper, continua sortosament entre nosaltres.

En anys posteriors Stephen Fry va rebre l’encàrrec d’escriure una nova adaptació que finalment va quedar en res, idèntic destí al del guió que va signar el director Steven Soderbergh i que havien de protagonitzar Will Ferrell i Lily Tomlin com la seva mare. Enguany encara es parlava d’un nou intent amb Zach Galifianakis de protagonista. Vist aquest memorable historial, en el qual fins i tot han responsabilitzat la novel·la de causar el Kathrina, serà millor que esperem asseguts.

15 comentaris:

  1. la vaig rellegir no fa gaire, explicaven que fins i tot part de la novel·la original estaba escrita en trossos de paper de vater.

    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sabia que la còpia que va traginar la mare estava bastant espatllada, però això del paper de wàter em sorprèn: diuen que era un noi molt endreçat.

      Elimina
  2. Recordo amb plaer quan fa molts anys vaig seguir les peripècies de l'Ignatius. Vaig llegir també l'altre llibre d'en Toole, La Biblia de neó, però ja no va tenir el mateix impacte. Mai m'he cansat de recomanar-la, aquesta conxorxa d'enzes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Puig, de tant en tant cal recuperar-la per a benefici de les noves generacions.

      Elimina
  3. Ha fet molt de mal l'entorn d'aquesta obra entre els escriptors de pa sucat amb oli, fent-los creure, en el seu deliri, que un dia es veuran reivindicats contra totes les opinions, clarament i malèvola equivicades, que els impedeixen entrar en l'Olimp dels autors de culte. Un exemple perfecte de com funcionen perfectament per separat obra i autor. M'agrada aquest llibre però m'agradaria tant sense la seva llegenda?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, jo crec que no hi té res a veure: no ens sembla tan divertida per la pena que fa la mort del seu autor.

      Elimina
  4. Fa ben poc ens retrobàrem una colla de gent creativament activa i, aviat, el to de la conversa va esdevenir d'una total simpatia, d'una simpatia amb aquests temps tan antipàtics: només sabíem dir de negatives i de refusos, de l'estroncament de qualsevol projecte en el que haguéssim pogut creure. Aquí és quan un, que és la glòria dels registres sarcàstics, va sentenciar: Estem vivint una conxorxa que ens convertira a tots en Kennedys, en Kennedys Toole...
    Com que més d'un dels assistents és músic, res vam trigar a muntar la nova banda dels Dead Kennedys Toole; tendent, òbviament, a un punk malastruc sense futur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dead Kennedys Toole! Mantinguem l'humor malgrat tot.

      Elimina
    2. Que sense l'humor no hi ha emprenedoria que valgui
      està inscrit a les llindes de tots els resistents.

      Elimina
  5. Les tragèdies ja ho tenen això; són tràgiques i es perpetuen. Quina mala sort. Potser hi ha una conxorxa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, farem com Ignatius i el seu mestre Boeci: ens consolarem amb la filosofia.

      Elimina
  6. Oh, Allau! Gràcies per fer-me recordar a Ignatius J. Reilly.
    Em va semblar una novel·la divertida, sí però degut a la seva història no em va permetre mai un somriure massa obert. No m'agrada la traducció catalana del títol que no fa despectiu l'atribut d'aquells que, sense posar-se d'acord, es conxorxen per amagar els que tenen una llum vertadera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, alguna vegada l'he vista mencionada com "La conxorxa dels enzes", però em sembla que la traducció de Columna en deia ximples.

      Elimina
    2. La meva traducció catalana és La conxorxa d'enzes (trad. Maria-Antònia Oliver).

      Elimina
    3. Sembla que les dues són vàlides.

      http://ploma.quellegeixes.cat/llibres/fitxa/1102

      Elimina