Apoteosi i renaixença

No havia estat mai gaire bondià i, pel que diuen els experts, les dues mostres de la sèrie que vaig arribar a veure al cinema passen per ser de les més fluixes de tot el catàleg. Amb la substitució de Pierce Brosnan per Daniel Craig, el meu interès per l’agent 007 es va reviscolar; primer per qüestions (diguem-ne) extracinematogràfiques, però de seguida per raons menys frívoles, ja que “Casino Royale” (2006) va resultar estar molt i molt bé. “Quantum of Solace” (2008), no tant. Per això, els quatre anys que s’ha fet esperar “Skyfall” han posat les expectatives a un nivell molt considerable.

Cal dir que la cosa comença molt bé, amb un pròleg a Istambul que conté tota l’adrenalina que s’espera de la franquícia i que, en contra de l’habitual, té relació amb la resta del film. Segueixen uns fascinant títols de crèdits on es barregen motius d’aigua i foc amb al·lusions a la mort, i on les característiques siluetes de dones nues han estat definitivament bandejades. La cançó, escrita i interpretada per Adele, sona llòbrega i sensual, digna incorporació a l’àlbum imaginari dels temes Bond.

Tanmateix el que ve a continuació no es podria dir que sigui una típica pel·lícula Bond. Hi ha, esclar, alguns moments d’acció, però molt menys hiperbòlics del que podríem esperar, hi ha també escenaris exòtics i senyores estupendes, però sobretot hi ha diàleg i estudi dels personatges, elements que no s’adiuen gaire amb el 007 que coneixíem. En efecte, “Skyfall” aviat es desentén del formulaic macguffin (un disc robat que conté la llista dels espies de l’OTAN), per ocupar-se de la psicologia dels personatges i suggerir darrera del protagonista un conflicte de proporcions edípiques. Per fortuna el granític i eficaç Daniel Craig està envoltat d’insignes actors britànics que aporten solidesa al drama; noms de la talla de Ralph Fiennes o Albert Finney, encara que Ben Whishaw com a l’encarnació d’un Q jove, m’ha semblat perfecte. En quant a Judi Dench, veritable noia Bond en la seva intervenció més llarga a tota la sèrie, demostra una vegada més que, si controles Shakespeare, fer de Mare-de-tots-els-espies és com bufar i fer ampolles. I Javier Bardem, antagonista d’extravagant cabell oxigenat i maneres amb lleugera ploma, es berena totes les escenes on apareix i protagonitza amb Craig un cara a cara justament morbós.

Com es pot veure pels noms citats fins ara, el nivell artístic és molt alt, com si la productora Barbara Broccoli hagués volgut celebrar el cinquantenari de la franquícia tirant la casa per la finestra. Però encara hi ha més, perquè la fotografia la firma Roger Deakins, que si no és el millor del món en la seva categoria sempre el podem col·locar còmodament entre els cincs primers. Les diverses localitzacions resulten tan fascinants pel seu disseny, com per les belles paletes que n’extreu Deakins, des dels colors elèctrics de la nit de Xangai fins els grisos i marrons somorts dels ermots escocesos. I per a dirigir-ho tot, Sam Mendes, prestigiós director teatral i autor de films seriosos que semblen jugar en una altra divisió, però que aquí recolza molt bé el pretès drama humà.

No sé què pensaran els fans de la sèrie d'aquest gir cap a un Bond més obscur i turmentat, que sembla empeltar-se del Cavaller Obscur de Nolan. Jo, que tinc molt poca paciència per les elevades pretensions de Nolan, però que tampoc sento un afecte especial per les frívoles bajanades de Roger Moore, he sortit particularment satisfet del visionat de “Skyfall”. Deixant el mite Bond a banda, és una molt bona pel·lícula d’acció; però, com a part de la saga, té un clar paper depuratiu: tanca una trilogia que dibuixa el rerefons del personatge, resol els seus dimonis interiors i estableix el marc del seu món. El final de “Skyfall” deixa un canemàs en blanc, llest per a bastir infinites noves aventures. Llarga vida per tant a Bond, James Bond!