Revolució (1976) (1 de 2)

No sorprèn que Hergé sentís una mena de pànic escènic a l’hora de prosseguir les aventures del seu heroi. El que havia començat quaranta anys abans com una despreocupada sèrie infantil havia anat adquirint una gradual complexitat que havia culminat en un parell de títols tan adults i tan inclassificables com “Tintín al Tibet” i “Les joies de la Castafiore”. Quan el dibuixant intentà tornar a una aventura més clàssica a “Vol 714 a Sidney”, es va percebre una certa decepció en l’acollida que va tenir l’àlbum, especialment per part de la crítica. Els anys 60 significaren la proclamació dels còmics com una de les arts (la novena, crec) i tant els historiadors, com els semiòlegs, els filòsofs del llenguatge, els epistemòlegs i els assagistes de tot pelatge centraren els seus esforços en disseccions estructuralistes, marxistes (o ambdues coses a la vegada) de fins i tot la més insignificant tira còmica.

Hergé, intimidat per tota aquesta atenció acadèmica, va obrar amb molta cautela (vuit anys li va costar, el lapse més llarg entre àlbums): no es podia permetre ni un pas en fals; amb doble motiu, ja que la nova aventura s’havia de centrar en els moviments de la guerrilla a Latinoamèrica, un afer delicat per a un autor que tenia fama de ser home d’ordre i en temps, a més, que afavorien l’antiautoritarisme. La llarga i torturada escriptura del guió del que acabaria sent “Tintín i els Pícaros” està perfectament documentada a “Tintin et les Bigotudos”, testimoni imprescindible per a tot aquell que vulgui assistir de prop al procés creatiu d’un narrador de primera fila en estat d’assetjament.

La pàgina 22 bis que no cabé a l'àlbum.

I malgrat tota aquesta premeditació, un cop llegit, “Tintín i els Pícaros” no brilla precisament per la solidesa de la seva estructura narrativa. El primer acte resulta especialment matusser. A la primera pàgina Tintín es veu obligat a fer unes llargues explicacions sobre la situació sòcio-política de San Theodoros, excés verbal sobre el qual el capità ironitza, tot dient que li ha fet venir sed. A continuació es veu a la televisió l’arribada de Bianca Castafiore a Tapiocàpolis. No sembla gaire rellevant periodísticament que el noticiari mencioni també la presència del pianista Igor Wagner, de la cambrera Irma i dels detectius que protegeixen les seves joies (els Dupondt). L’escalada del conflicte diplomàtic que culmina amb el viatge dels nostres herois a San Theodoros, se sosté en gran part a través de titulars de diari. Tot plegat queda discursiu i pobre per a un llibre que havia disposat de vuit anys de relaxada gestació.

La geografia d’aquesta aventura pateix a més d’incoherències insalvables. San Theodoros, el país imaginari que aparegué per primer cop a “L’orella escapçada”, es podia situar a algun punt poc determinat del cor de Sud-Amèrica, com un Paraguai amb selva, pampa i barrets mexicans. A “Tintín i els Pícaros”, en canvi, les referències són molt més específiques: abans d’aterrar a Tapiocàpolis, Bianca Castafiore ha passat successivament per Ecuador, Colòmbia i Veneçuela, itinerari que sembla apuntar a un destí caribeny o centreamericà. La visita a la piràmide “pasteca” de Trenxcoatl [“pastèque” = síndria, “trenchcoat” = trinxera, gavardina] confirma que ens trobem pels verals de Guatemala o Mèxic; però llavors apareixen Ridgewell i la tribu arumbaia (així com una anaconda i un caimà), que són inequívocament amazònics. També sona geogràficament inepte que la premsa situï Moulinsart a “Europa Occidental”, una menció ambigua que evita emprar “Bèlgica”, la paraula prohibida.