El catanyol es cura; el català té remei?

Res a veure amb l'apunt, però ho va pintar Lorenzo Lotto i em fa gràcia.

Darrerament em trobareu sovint consultant llibres sobre la correcció o grau d’hibridació del català que utilitzo. No resulta gens estrany; a tots ens passa més tard o més d’hora que sentim una inseguretat filològica fonamental, tan típica d’aquesta terra. I, per acabar-ho d’adobar, no manquen els professionals que fomenten la nostra culpabilitat sense que la seva s’immuti el més mínim.

Per exemple, Pau Vidal, novel·lista, verbívor que confecciona els encreuats d’El País i traductor d’Andrea Camilleri, entre d’altres, que el juny de 2012 va publicar a Barcanova un missalet que no tinc clar si es titula “El catanyol es cura”, “CATANYOL.ES” o “Interferències Castellà -> Català”. En qualsevol cas el seu objectiu és diàfan: advertir-nos d’errors que cometem en l’ús del català pel fet de calcar lèxic i construccions que provenen del castellà.

El llibret, que és menut però suculent, s’articula en 415 entrades breus i s’estructura en tres parts principals (segons la gravetat de les pífies), a les quals s’hi afegeix un resum esquemàtic i un índex alfabètic. Cada entrada consta d’un títol enginyós, un exemple d’ús on l’error apareix ressaltat en vermell, un exemple d’ús correcte (en verd) i gairebé sempre una explicació. El sentit de l'humor acostuma a ser remarcable. Aquí reprodueixo l’article 232:

232. Judici sumaríssim
Exemple d’ús: “D’acord, ens trucàvem, però no vam tenir mai sexe, eh, que consti.”
Ús correcte: “… però no hi va haver mai sexe, eh, que consti.”
Explicació: Col·loquialment, també no hi va haver marro. O, canviant d’esquema, no vam fer mai res. De sexe se’n té de naixement, i l’única manera de no tenir-ne és la castració, literalment.

Com es pot veure en aquest mateix exemple, no totes les errades es poden atribuir al castellà, ja que jo diria que tampoc es correcte declarar “nunca tuvimos sexo” en el context de la frase. Fins i tot trobarem alguna mostra de contaminació amb l’anglès, com a “treballar dur” (que cal dir “treballar molt”). 

La part més discutible és la que defensa la utilització preferent d’un mot per damunt d’un altre, tots dos igualment normatius, però un d’ells més allunyat del castellà. Així, millor “encomanar” que “contagiar”, “acostar” que “apropar”, “casament” que “boda” o “convidar” que “invitar”. No tinc clar que una forma sigui més genuïna que l’altra pel sol fet que s’assembli més o menys al castellà (aquí m’he de posar en mans de Vidal, l’expert), però em sembla un argument com a mínim sospitós per la seva simplicitat. En el cas de “follar” que, a diferència de “joder”, presenta unes sonoritats molt nostres, em resisteixo a postergar-lo en benefici de “sucar”, “cardar”, “boixar”, “pitjar” o “fotre”. No podrien conviure tots ells amigablement?

Deixant de banda aquestes objeccions, “CATANYOL.ES” constitueix un petit tresor de fórmules magistrals que ens estalviarà cometre errors flagrants, però invisibles. Apart d’aprendre que cal dir “sinergia” (mai “sinèrgia”), descobrireu perquè no s’ha de dir “aquí té”, “qui ens manava construir una dessalinitzadora”, “el govern ha fet el suficient”, “porto tres anys a Mollerussa”, “faré tot el possible” o “Com va tot?”

Imprescindible a la farmaciola domèstica de tota llar catalana.