La maledicció de la Bond Girl (1 de 3)

Diana Rigg (no està imitant Nico)

No sé què m’agafa ara amb les noies Bond, entreteniment més propi dels barons heterosexuals en edat de masturbar-se, que no pas d’aquest madur blocaire amb al·lèrgia a les pistoles. No crec que la culpa sigui de la recent estrena de “Skyfall”, apreciable incorporació al canon, on tècnicament no hi havia millor noia Bond que l’anciana Judi Dench. Potser té més a veure amb l’apunt de la setmana passada sobre una illa de sorra (“Sandy”!), amb Jane Seymour invocada al pensament, i el fet que internet escriu recte amb rengles torçats.

Ja ho diré d’entrada que la franquícia de James Bond m’és bastant indiferent i només la respecto pel seu considerable pes a la cultura popular i a les arques de les agències publicitàries del fi de segle XX (i principi de l’altre). Per tant, tot el que es refereix a moltes d’aquestes noies m’ha arribat pràcticament d'oïdes o via Viquipèdia. Encara així no puc negar que existeix una mala reputació bastant estesa que assegura que l’actriu que comparteix pantalla i llit amb James Bond no farà res de bo a la resta de la seva carrera i probablement a la resta de la seva vida. Vegem doncs, mitjançant un estudi de camp molt poc científic, si la llegenda negra està o no justificada.

Per evitar l’atac dels negacionistes començaré per les excepcions a la regla, és a dir les noies Bond que han transcendit el seu paper i per les quals, de fet, el seu contacte amb la franquícia ha estat una nota al peu de pàgina al bell mig d’una insigne carrera. És de justícia citar en primer lloc Diana Rigg, que feia de Tracy di Vincenzo a “On Her Majesty’s Secret Service” (1969), un títol peculiar perquè fou l’única vegada que George Lazenby encarnà Bond; però també perquè l’agent 007 es casava amb la mossa protagonista. Que Tracy morís abans dels crèdits finals fou l’inevitable peatge que calgué pagar per assegurar la continuïtat de la depredació amorosa de l’agent amb llicència per cardar, fet que no impedí que la Rigg fes una composició memorable del seu paper. Res de sorprenent per a qui entre 1965 i 1967 va donar la rèplica de forma magistral a Patrick Macnee/John Steed a “Els Venjadors”. Dubto que cap nen de la meva generació hagi oblidat aquella sardònica Emma Peel, pur protofeminisme pop enfundat en làtex negre i ecos del “swinging London”.

Diana Rigg, una dona magnètica i sexy com poques noies Bond ho serien abans o després (les fotos no li fan justícia, cal veure-la en viu), té la immortalitat assegurada gràcies a “Els Venjadors”; però durant les dècades següents bastiria una sòlida carrera teatral que l’ha convertit en una de les grans dives de l’escena britànica (i li ha proporcionat, a més, el títol de Dame de l’Imperi). Només la seva escassa presència cinematogràfica li ha impedit el reconeixement mundial del que gaudeix ara Helen Mirren, tigressa escènica de similar calibre.

 

I, ja que he mencionat “Els Venjadors”, caldrà parlar d’Honor Blackman (“Goldfinger” (1964)), que també fou partner de Patrick Macnee a la mateixa sèrie televisiva entre 1962 i 1964. Precisament fou aquesta intervenció la que li serví com a targeta de recomanació per interpretar el paper de Pussy Galore quan ja vorejava els 40 anys, potser la noia Bond més granadeta de la història, encara que amb mèrits que salten a la vista. Permeteu que comenti aquí que la tradició exigeix que la majoria de companyes sexuals de 007 exhibeixin uns noms que són obscens jocs de paraules. Pussy Galore, que vol dir alguna cosa similar a “Xona a dojo”, se’n du la palma del mal gust. No culpeu però la Blackman, que ha mantingut una carrera posterior respectable i de llarga durada, com solen fer les bones actrius britàniques. Que a més sigui republicana militant augmenta la meva admiració per ella.

Continuant amb les actrius immunes a la maledicció, Michelle Yeoh (“Tomorrow never dies” (1997)) compta amb l’eximent que juga a una altra lliga, la molt especialitzada de les actrius expertes en arts marcials. Com que, en el moment que la seva carrera va intersecar amb James Bond, el seu prestigi estava més que fonamentat a les produccions “made in Hong-kong”, li perdonarem les seves episòdiques intervencions posteriors com a personatge “ètnic” al cinema de Hollywood, sobretot si entre elles es compta el fabulós “Tigre i Dragó” d’Ang Lee. Els erotòmans del broc gros la troben poc recautxutada pel seu gust (prejudicis racistes!); però cal dir que la Yeoh, que a més és bona actriu, va donar perfecta rèplica al Brosnan de torn.

En salvem alguna més? Sí, però ja serà demà divendres.