Com qualsevol home hormonalment funcional a qui deixen sol a casa durant un llarg cap de setmana, m’ha faltat temps per abocar-me a una orgia de sexe, alcohol i greixos saturats…
No, ara parlant seriosament, el que he fet és treure la meva capsa de Zome i prosseguir amb la investigació del fascinant món dels poliedres, on sempre s’hi poden descobrir noves relacions, dualitats sorprenents, simetries múltiples i ecos que ens transporten a la matemàtica clàssica dels grecs. Vegeu, com a exemple, la foto de dalt dels cinc cubs que es poden inscriure a un dodecaedre, un model que no em cansaria de contemplar i que m’ha fet molta companyia durant el matí d’avui. Igual que m’ha fet molta il·lusió aprendre un teorema nou, el del dèficit angular de Descartes, senzill d’entendre i de ràpida aplicació.
Em pregunto perquè l’estudi dels poliedres, tan ple d’equilibri i de bellesa, no ocupa un espai més important al currículum matemàtic de l’educació primària i secundària. Bé, la resposta ja la sé: perquè a la vida pràctica amb els cubs, les piràmides i els prismes es pot tirar perfectament; que icosaedres, cúpules geodèsiques i cuboctaedres són construccions massa complexes que difícilment et trobaràs al carrer, dignes d’interès només per arquitectes, enginyers i dissenyadors.
I tanmateix, crec que en els poliedres, regulars o irregulars, rau un gran futur, que no passaria però per aquest món virtual, ja que aquests cossos (com tots els cossos que valen realment la pena) s’han de mesurar amb el tacte amorós dels capcirons dels dits, experiència que (paradoxalment) no és gens digital. De cara a la promoció vindria molt bé un best-seller que posés de moda la geometria clàssica, encara que Plató —malgrat l’amor que professo pels seus sòlids— és potser massa eixut i elevat per avenir-se a una dramatització amb ganxo. Millor escollir Arquimedes, que compta amb una biografia mig inventada, però curulla d’escenes amb possibilitats de guió. Qui s’apunta a un thriller culte de títol “El manuscrit Arquimedes” en el qual Charles Darwin acaba revelant-se com l’assassí?
Millor ser polièdric que pla. Tot i que Pla...
ResponEliminaFa ben poc vaig passar un tarda meravellosa convertint unes baralles en esplèndids poliedres.
Quins solitaris!
I, quin mestre està fet el George Hart!
Girbén, tampoc menysprearé el pla, perquè les tessel·les també tenen tela.
EliminaDe xiquet una de les coses que més em divertien eren els retallables de poliedres -que jo replicava en d'altres mides i colors- i els de xalets amb xemeneia de pedra a vista inclosa. Encara no existien els de castells. Me'ls guardava dins una capsa de cartró, i fins ben gran els vaig protegir de les "netejades" de la mare. Al quadre clàssic de la bici de curses li diuen "de diamant" per la forma del seu triangle central. Tot un encert, no cal dir.
ResponEliminaVicicle, jo també els he tingut molt de temps en una capsa acumulant pols. Ara faig i desfaig sense recança, res de definitiu.
EliminaExtrany home tu, que et centres en unes coses ben rares... A mí em deixen un pont a casa i crec que m'entretindria amb unes altres coses. Que pensar tanto es malo, home!!!
ResponEliminaEast, perquè et penses que he quedat així, és de tant pensar!
Elimina